Un individu cohabita amb una gran pantalla on es projecten fragments de pel·lícules. En un taller, envoltat per les imatges i emulant-les en certs moments, construeix un dispositiu. Exploració metatextual en la qual Mabel Palacín enfronta a l'individu amb els seus referents en habitar-los.

«Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.»
(La vida es sueño, Calderón de la Barca)

Mabel Palacín en La distància correcta desenvolupa situacions d'un individu permanentment incentivat per projeccions de fragments cinematogràfics (permutant una sèrie de distàncies dels actors: des d'un pla general a un primer pla) a una grandària suficient perquè ell encaixi com a èmul. Pel·lícules rodades a parir dels anys seixanta, que permeten per la seva factura (amb multitud de plans mitjans i amplis, capaços de mostrar la relació d'escala entre les persones i les coses) que l'individu es pugui moure davant de la projecció en correspondència amb les imatges. Les seves accions, artificialment quotidianes i amb un potencial desasosegante, despleguen lògiques dispars que són integrades com un element més en la posada en escena. Subjectes (en qualsevol dels plans), objectes, construccions, espais i temps són tractats com a matèria en permanent vaivé, a vegades simultani.

L'espai on es desenvolupa l'acció, cubiculum tancat amb una paret pantalla, pot semblar un soterrani, un magatzem o, simplement, l'altre costat del teló en un cinema antic: la caixa negra del teatre que és ocultada per la pantalla. Segons això l'individu estaria treballant a l'altre costat del pati de butaques separats únicament pel panell sobre el qual es projecta. La caixa negra teatral és transformada, d'aquesta manera, en caixa negra d'un mecanisme (com la dels avions o la mecànica d'una cambra, seguint a Flusser i Couchot) o aparell «el funcionament misteriós del qual els és parcial o totalment desconegut». Al visitant de la instal·lació li succeeix una cosa similar però multiplicat, ja que es troba entre dues pantalla, en un espai vermell fitat, i observa les imatges que imita l'individu i a aquest com interface de l'acció/maquina.

La construcció d'un mecanisme misteriós a l'interior d'una inintel·ligible mecànica: la de l'art? la del cinema?. Una pel·lícula dins de la pel·lícula, una projecció dins d'una altra projecció, amalgamant-se laberínticamente a la sala. L'espectador, clau en aquesta videoinstalación, és resituat constantment en aquest joc de miralls fins que perd la consciència de qual és la figura i com és el fons, percebent-se a si mateix com a part integrant de l'acció en prioritzar el que succeeix en una pantalla en lloc de l'altra. Ja que està en una situació similar a la del personatge. Aquest «movent-se davant d'una pantalla, enllaça directament amb qui li mira a través de les dues pantalles, i amb el so distribuït en l'espai. De manera que es redueixen les distàncies de l'espai en el qual s'està a través d'ell».

Tots els seus actes estan dotats de tensió, mentre dóna voltes per l'àrea demarcada, com submergit en un procés de dubte constant cap a una veritat. Perplexitat per als sentits, en confondre's en moments els plans d'imatge i les seves qualitats. Com escrivia Calderón, «pot ser que la vida sigui un somni tan somni com els que tenim i creiem certs mentre en ells estem, però de la falsedat dels quals no som conscients fins a despertar». D'altra banda, en relacionar, tant els moments particulars com les referències visuals, dibuixa un mapa subjectiu que es desenvolupa a partir de múltiples cites cinematogràfiques i reconstruccions preformativas que qüestionen el concepte d'autor. Referents unificats, a través de dispositius autoreferencials, en una narració d'interrogants el protagonista dels quals, al seu torn cerca i pregunta a través d'actes mecànics.