Un autor en crisi busca inspiració saltant de fragment en fragment sonor. Arravataments, desesperacions i ritmes asincopats. Una llarga cançó de Javier Corcobado, plena de ruptures i gestos de complicitat, és reinterpretada visualment per Carlos TMori des d’una experiència des de la plàstica del soroll, de la seva investigació per allò domèstic i de l’audiovisual no reglat. Un trànsit dilatat i accidentat, gravat originalment vint anys abans en vídeo domèstic, en el que apareixen balls escolars i les festes dels barris, fins a les derives col·lectives rere un mocador. 

Dins del projecte inacabat de Javier Corcobado, «Canción de amor de un día» (CADUD) —una cançó de 24 hores de duració composta per moltes d’autors diferents i acompanyades dels seus vídeos corresponents—, es troba «La gota de anís» com «Track 43». Un llarg projecte, condensat en aquest tema, que va començar amb la repetició constant del fragment sonor d’un CD al qual hi havia caigut accidentalment una gota d’anís. A partir de la idea d’una cançó d’amor que durés 24 h, Javier Corcobado va escriure una novela que va dividir en 100 tracks. Cada fragment tenia una pauta literària que va repartir entre diferents autors perquè compossessin i interpretessin. En el cas de «La gota de anís» la pauta va ser:  «Repaso del repertorio sobre la bicicleta estática. Las gotas de sudor surcan todo mi rostro, como ríos fugaces que desembocan en el abismo»; per aquest vídeo es va rescatar la paraula «estática».

Una gota imperceptible que, a l’incidir sobre una superfície tersa, irradia diferents ones. A mode d’exorcisme creatiu, es recorren i improvisen diversos llocs mentals i físics i dos tipus d’accions contraposades —ballar i caminar— condensant-se i expandint-se en òrbites oníriques. L’arravatament del ball escolar dóna lloc a una sòrdida i absorta caminada per la perifèria; llums fugitives, un líquid fosc que bombolleja, sensacions efímeres, gestos bruscos, repleguen la imatge transformada en altres presències del mateix ball. Si bé les imatges de partida són analògiques i domèstiques, se’n reinterpreten digitalment els sorolls electrònics —drops, tremolors, errors de senyal, coloritzacions, etc.—, apollant-se en diferents estats d’ensimismament i crisi. Deficiències tècniques provocades per encarnar frustracions davant dels errors imprevistos en la reproducció sonoral i visual. Moments dispars en els que coincideixen la contemplació i el tedi amb processos additius i desplaçaments que van modelant discòrdies i velant el sentit. Distorsions i desharmonies, de memòries familiars i situacions incòmodes, que es van desplegant davant de l’espectador a partir de confusions, atordiments i desenganys. Una lúcida seducció en un context ombrívol. 

Manuel Villamediana Bayón