Un joc de paraules sobre un enciam que vol ser menjada per un caragol camufla una al·legoria de les relacions afectives adultes.

En lloc de les baralles que les criatures empren per a comunicar-se a través de les emocions, en aquest vídeo es retrata la realització natural i sense esforç d'una declaració en la qual tots dos templa- tingues un plaer diferent al de l'arravatament. Des de la ingenuïtat, els nens, a una edat on un se sent positiu i fora de perill, saltironen refugiats en si mateixos, amanyagant-se. Ella, asseguda sobre el nen tombat, té el poder, i consegüentment li fa còmplice d'un conte. La nena trenca amb el silenci, durant el qual aparentment no passa res, mentre ell escolta tranquil en el seu albir. Un joc en el qual el primer diàleg es transforma en monòleg, mentre la imatge saturada i molt contrastada es dissol en un blanc amb les seves ombres apuntades. Entre carícies i confidències conclou l'experiència en un relat innocentment pervers, comptat per la nena. A través d'una complicitat que accepta els sentiments com una cosa bastant normal sorgeix la lluentor fugaç de la revelació. La senzillesa perdura intacta en un estat de puresa davant la necessitat del desig i els procediments fabulatoris per a expressar-lo. Aquesta ingenuïtat s'acaba convertint en un racó afectiu on l'entusiasme es manté.

Alguna cosa així com el sexe explicat als nens, en aquest vídeo es reflexiona sobre les accions de desig, passió i consumació. Fets que en la societat actual, mitjançant aquesta gran censura que és el políticament correcte, serien vetat per adults. L'autora ho disfressa en paràbola per a infants mitjançant la veu de nena que ho dicta sota les relacions alimentoses d'un caragol i el seu enciam. Honestos en el seu candor, a través d'aquesta al·legoria enginyosa l'autora aconsegueix sondejar els conflictes i contradiccions de l'ànima humana, gairebé sempre associats a una manca.