Realitzada en Super 8, i en blanc i negre, La mansió accelerada, és una intensa peça visual, vertiginosa i febril, en la qual la quotidianitat, l'al·lucinació, les referències a la baixa cultura, les fantasies sexuals gais i els jocs formals, s'entremesclen d'una manera magistral. Una glopada de frescor i talent destinada a paladars exquisits de la imatge i a amants de la transgressió.

Fugint de qualsevol intent de traçar una narrativa convencional, l'obra assumeix fins a l'extrem un temps expandit, postmodern, i és un bon exemple del vertigen que es vivia a finalitats del segle XX davant la imminent arribada del nou mil·lenni. Una obra fronterera, inclassificable, que proveeix a l'espectador d'una àmplia gamma de nostàlgics materials tant temàtics com formals.

Un bucle sense fi a ritme de música minimalista que ens suggereix un retorn a les primeres avantguardes, amb animacions culinàries, remontatges de metratge oposat,  fantasmagories, flaixos porno i contes infantils; que s'embarquen en un viatge sense retorn acompanyats pels malsons habituals del director: mobles que es mouen sense l'ajuda de la mà de l'home, actuacions amateurs dels seus amics citant al cinema underground, a les produccions de terror i a la sèrie B; tot sota un vel lúdic- tràgic de l'existència… que fan de David Domingo un realitzador de culte.

Partidari del “found fotage”, del plec, del “detournement” fílmic, hereu del surrealisme i del cinema visionari, les pel·lícules de David Domingo aposten per la fragmentació de la imatge fins a la seva dissolució en un tot que adquireix una textura repleta de superposicions de significat.

Lentament, i fonamentalment a través del boca a boca, i de les crítiques d'alguns iniciats, el seu treball s'ha consolidat tant en el circuit del cinema experimental com en el de la creació plàstica contemporània, per la maleabilitat que ofereixen la seva creacions en les quals el documental, el videoart i la poesia visual conflueixen.