Un pla fix, en sobri blanc i negre, ens mostra la façana d’un antic cinema, el Kubrik, en una nit de projeccions. Veiem les siluetes de la gent, que entren, xerren i surten; els cotxes que van passant, però que no sentim. La imatge ens remet al passat, com ho fan també les veus que s’entrellacen al llarg dels deu minuts de duració de La sortie i que aconsegueixen tenyir de calidesa unes imatges que, a priori, se’ns presenten com a fredes i distants.

Aquestes veus pertanyen als treballadors del cinema Kubrik i, a partir dels seus records, Domínguez traça un commovedor relat sobre el passat d’un local que tanca les portes; una mirada nostàlgica, també, cap a un tipus de cinema que ja no existeix.