En un determinat moment de La tierra de la madre, un fragment extret d'un noticiari cinematogràfic britànic ens mostra el tractament que es donava, sota una aparença de "gran compassió", al cas dels nens i nenes exiliades de la Guerra Civil espanyola. Joseantonio Hergueta i Marcelo Expósito giren la seva mirada en aquesta ocasió cap a les desenes de milers de nens i nenes que van haver de ser evacuats a l'estranger des de zona republicana en 1937 davant l'embranzida de les tropes colpistes; i, en particular, enfoquen el que va arribar a convertir-se en un fantasma de l'imaginari col·lectiu espanyol durant el franquisme: el cas dels nens de Rússia que van ser destinats a camps i escoles proveïts per la Unió Soviètica, per a acabar instal·lant-se en la vida civil d'aquell país.
Si el vídeo té, entre les seves intencions, contrarestar aquest comportament mediàtic que, sota la disfressa de compassió, amaga l'espectacularització de la desgràcia i la completa desconsideració pels orígens del conflicte —com sinó podria donar-se, ni tan sols, l'esclat d'una guerra?—, el relat de la figura central en la cinta, Conchita Eguidazu, juntament amb les imatges d'arxiu que documenten l'experiència d'aquests nens i nenes (materials fílmics, fitxes d'emigració, etc.), forgen el testimoniatge del seu forçat èxode. Les postals i cartes enviades als seus familiars, que van quedar enrere, en molts casos en mans de la dura repressió de la postguerra, donen fe també del valor (i també de la innocència) amb què van afrontar la necessitat de sobreviure en un ambient estranger: "¡Viva Rusia, viva España libre!", llegim en una d'aquestes missives.
Aquesta peça, plena de fragments impactants com l'escena que mostra la destrucció de Guernica i com les seves gents atordides, perdudes, confuses, vaguen entre els enderrocs i el fum (material provinent de la producció del film Guernika de Nemesio Sobrevila, realitzat en 1937), tanca un cercle històric amb l'al·lusió (tant en el relat final de la protagonista com en les imatges d'arxiu televisiu) a la caiguda dels règims socialistes de l'Est d'Europa, exemplificats en l'exili massiu cap a Itàlia de joves albanesos.
La guerra, en aquest treball, no és ni nostàlgia del passat, ni molt menys un accident fotogènic amb el qual decorar les nostres bones consciències presents. La guerra, aquesta guerra, la nostra guerra, ens acompanya. Es fa present en aquest vídeo.
