La Ventana (relato) és collage d'imatges i àudios tant d'arxiu com personals entorn de la mirada i les seves perifèries tant semàntiques com afectives. Es construeix com un relat escrit on en comptes de 24 lletres d'abecedari es disposen “mostres” audiovisuals i alhora que es creen noves imatges a mesura que el relat el demani.

Un totum revolutum organitzat a través de les necessitats que apareixen en prendre decisions ràpides. Per aquest motiu el relat no segueixi una lògica discursiva, sinó que degeneri en bifurcacions obertes.

Encara que és posterior a les seves produccions amb la 12 visual, aquest vídeo collage està en una de les línies d'aquest col·lectiu com és l'exploració de la iconosfera arxivística, documental, televisiva, cinematogràfica i videogràfica tant pública, institucional, així com la personal. En aquest cas Jacobo Sucari es planteja un joc conceptual entorn dels concepte de veure, finestra, vidre i subtilment vídeo, a més d'una altra paraula que comencen amb v com és viatge.

Aquest viatge entorn de les paraules i la visió parteix de l'exploració de la mirada en l'art contemporani, la finestra hipnòtica del tren, la fragmentació del mirall, els tafaners, models i maquetes, la imatge i les seves maneres de gènesis, fins a la teoria marxista entorn de la producció/domini del vidre. Les regles que l'autor estableix en aquest vídeo parteixen d'una recerca personal sobre la mirada com a voyeurisme. Els nivells que l'estructuren són: veure sense ser vist; veure amb la seguretat del distanciament; veure com a forma de coneixement i veure com a oracle del futur.

La Ventana (relato) és un escàner catalogació subjectiva de les maneres i models de veure. Igual que les visions, ben projectades per l'oracle, pel cinema o per altres màquines, tenien la qualitat de ser un parèntesi en la cotidianitat visual en fer-se habituals han revelat que ens aïllen en una bombolla de cristall. L'espectador, com vouyeur compulsiu, se sent aliè al mediàtic, visitant el món des del sofà.

Els canvis pautats de perspectiva o relació amb la realitat, que suposaven en l'era pre-televisiva la imatge cinètica, que procuraven certeses esdevenidores de l'inconscient col·lectiu són amalgamades per Jacobo Sucari a través de les regles d'un joc personal. En certa manera banalitzades per a construir un model no reglat de mirar.