De qui una vegada va estimar a una dona en un desert amb una càmera.

A León Siminiani sempre li han agradat els jocs formals, les paradoxes del llenguatge (l'oral i el de les imatges), els jocs especulars i les simetries. Aquesta és la peça més simètrica que ha realitzat fins al moment. Si en la seva primera part construeix tot un dispositiu formal que venç i convenç a l'espectador; en la segona el derrota definitivament quan converteix el procés de desmuntatge de tot aquest dispositiu en el motiu narratiu d'aquesta.

Pel camí, el realitzador ens ha mostrat un fragment de si mateix, ens ha donat una lliçó de llenguatge cinematogràfic i, sense perdre el seu fi sentit de l'humor, ha sabut acostar dues formes d'entendre la cultura audiovisual oposades per simètriques. La primera la que construeix un llenguatge emmascarat, la del realisme i la credibilitat. La segona la de la deconstrucció, la del final de la utopia cinematogràfica tal com la va entendre el modernisme cinematogràfic (o gairebé), la del cinema del nostre temps (almenys el seu, el d'Elías).

I tot per (des)amor.