A través d'una animació mitjançant guix, o llapis blanc, sobre fons negre Christian Bagnat aconsegueix que els esborralls creïn un entorn amb càrrega sensible en aquesta història d'ambients nocturns de la mentalitat infantil. La veu d'una nena adverteix a l'inici que «a poc a poc anirà deixant d'utilitzar algunes paraules», parlant en la seva llengua materna, el guaraní, va narrant la seva situació d'expatriada. Davant la impossibilitat de parlar a l'estranger, en una ciutat estranya, ella interioritza la seva pròpia llengua jugant a deformar-la. Alteracions similars com les que es presenten en els dibuixos on els elements urbanístics i arquitectònics narren tant com els rostres que van apareixent. Christian Bagnat desenvolupa els seus dots com a dibuixant per a comptar amb retalls una història d'una nena en una ciutat estranya d'un país estranger i els problemes de comunicació que l'obliguen a canviar el seu llenguatge, guardant-se el propi per als seus pensaments. La conciliació entre dibuix i veu, que discorren paral·lelament expressant matisos d'un mateix problema, la desubicació, componen, al seu torn, un entorn de poètic de desassossecs i renúncies (acompanyat pel so ambienti de cotxes, camions, etc.). A través de totes aquestes línies d'informació Bagnat expressa a través de la veu en off els processos d'acte-limitació del llenguatge davant les frustracions del dia a dia. Un monòleg des de la innocència, aquesta mateixa que sol traçar de guix els seus espais. Dues línies de sentit que conflueixen en un relat poètic amb una subtil reflexió social sobre la infància expatriada.