Negruri és un artista que no ha aconseguit complir amb les seves metes, en la vellesa renega del món de l'art criticant despietadament els seus dispositius polític-socials i de mercat i incidint en la complicitat dels mitjans de comunicació que recolzen falsament (riures enllaunats) el gran engany que suposa. Testimoniatge en primera persona, ocasionalment entrevistat per si mateix, de l'incombustible artista marginal que cansat es rebel·la, però ja és tarda.

Els tòpics sobre la corrupció de l'art («en l'Euskal Herria mítica del segle XXI», però extensibles a altres latituds) formen part del sentit de la ironia en Negruri, un humor visceral tan tòxic que corroeix. La seva mala ombra ho converteix en una personalitat inestable i contradictòria a través d'un mecanisme de conservació davant la percepció d'una realitat cultural íntimament menyspreable. Per la seva boca ho deixa anar tot, amb ressentiment, animadversió i odi.

Entrevistant-se a si mateix escriu el seu propi testament a través del vídeo. Una declaració d'intencions no resoltes i amenaces impulsives. Aquest desdoblament de personalitat li permet un comportament ambigu, entre l'emmotllat enquestador i l'agressiu insolent. Prevalent l'agressiu, que respon automàticament a motivacions inconscients, apareix com a il·lògic i inadaptado, encara que les seves afirmacions es recreen en tòpics que defineixen una realitat que no està desencaminada de la veritat. El seu costat maleït, segons les convencions, rebutja tot afecte i dolor, contemplant-se a si mateix com un estrany que rebutja les seves experiències anteriors. Contínuament traumatitzat no sent la por que al seu moment li va paralitzar, raó per la qual mai va arribar a ser qui pretenia, ni gaudeix a cap moment del plaure creatiu. En un constant estat de tensió electrificada, ataca a l'entorn artístic de la seva comunitat amb la finalitat, fallida per endavant, que el seu entorn polític-cultural recapaciti i li atorgui el valor que ell mateix creu merèixer-se.