Los demonios familiares és el títol general d'una sèrie (en realitat inacabada) de treballs curts que finalment compila tres vídeos realitzats en la primera meitat dels anys noranta. El títol general està basat en Manuel Vázquez Montalbán (que el seu llibre Los demonios familiares de Franco indirectament s'homenatja), qui havia parat esment a la inquietant expressió amb que el general Franco ocasionalment va denominar els suposats fantasmes que aguaitaven el caràcter espanyol: anarquia, individualisme, crítica negativa, extremisme...; i altres vegades, els seus tradicionals diables històrics: el separatisme, la maçoneria, el comunisme.

El projecte es plantejava un punt de partida comuna per a totes les seves parts: es tractava de construir breus exercicis de muntatge entorn de fragments de filmacions de cinema franquista, relacionant-los amb altres heterogenis materials visuals i sonors. A Los libros por las piedras (1990-91),la seqüència final del film Raza (dirigit en 1941 per Sáenz de Heredia, a partir del llibre homònim escrit per Jaime d'Andrade: un pseudònim del mateix Francisco Franco) col·lisiona amb un sobri paisatge, a Maastricht, de làpides de soldats caiguts durant la Segona Guerra Mundial, així com filmacions dels últims refugiats de la Guerra Civil espanyola travessant la frontera francesa i un cant religiós pakistanès les veus femenines del qual se sobreposen a un ritme percusiu provocat per cops de pit masculins. A Tierra prometida (1992),l'arribada a Amèrica de l'expedició de Cristóbal Colón recreada arquetípicament a Alba de América (el film dirigit per Juan de Orduña per a Cifesaen 1951) s'entremescla amb imatges referides a l'espectacular atemptat d'ETA que va segar la vida de l'almirall Carrero Blanco en 1973 (Carrero Blanco, a qui es va atribuir llegendària influència sobre la producció d'Alba de América, va morir exactament el mateix dia i mes de l'estrena d'aquest film vint-i-dos anys abans) i al·lusions a l'execució de Salvador Puig Antich i Heinz Chez per garrot vil en 1974. A Combat del somni (1994), una cita de Rosa Luxemburg antecedeix a filmacions domèstiques de Francisco Franco que documenten en super 8 la vida quotidiana de la cúpula del règim (incloent a l'actual família real en situacions d'alegre solaç), acompanyades de música de Frederic Mompou, declaracions de membres del POUM i Jaume Miravitlles (responsable de propaganda i informació de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil) extretes de La vieja memoria (el film de Jaime Camino i Román Gubern, 1979), el discurs congressual amb el qual Felipe González va provocar la renúncia del PSOE al marxisme (en el mateix any de la vella memòria) i paràfrasi de Guy Debord (l'espectacle com a "guardià d'un somni").

Les peces que componen Los demonios familiares són certament (inspirant-se en les idees de Christian Metz sobre el cinema com a significant imaginari i el caràcter oníric del dispositiu cinematogràfic) primitives reconstruccions de (dolents) somnis: el seu muntatge busca provocar tant identificació com estranyament, mitjançant juxtaposicions que recreen mecanismes onírics de condensació, projecció i desplaçament. Aquests vídeos són rústics somnis a cavall entre la història i el mite, buscant aixetes per les quals descomprimir l'"inconscient col·lectiu" de les imatges d'un país de memòria fràgil.