Document personal, on la mirada narra més que les paraules, sobre uns carrers els seus habitants en South Street en Brooklyn, «els Suds», el barri porto-riqueny. Nova York és una ciutat àmpliament coneguda audiovisualment i a l'estiu en els seus barris confrontants es verifica la clàssica visió: gent en les finestres de cases de maó, home que es refresca amb l'aigua a pressió d'una boca de reg, nens jugant o esperant a la porta de casa, gavines i escombraries, el dic des del qual s'albira la gran poma, la nit amb els seus neons i la festa llatina matutina improvisada en la vorera davant d'un supermercat.

Durant un període de calma, apartat de la seva esdevenir quotidià, Toni Serra escruta els llocs i observa a les persones. Passejant per l'altre Nova York —el marginal, amb les seves vistes quotidianes, senzilles però intenses, les ocurrències imprevistes i la vida als carrers del territori dur— i observant Brooklyn, Toni Serra fotografia en vídeo els racons i les seves gents amb una mirada malenconiosa alhora que abrupta. L'aparent simplicitat de les preses origina uns enregistraments intimistes de llocs públics i trobades fortuïtes que generen dubtes, inquietuds, estímuls i impressions atípiques. A manera de viatge iniciàtic vaga entre els llocs comuns en un trànsit pròxim a la deriva poètica dels lletristes, on el que es troba va sent emmagatzemat en la cinta per a anys després (1991 - 2008) ser editat, revisitat i donat forma (d'aquesta època, i en aquest barri, és també el seu vídeo de 1991 Pura fe i al principi també hi ha una enfilada amb un fragment d'àudio d'un altre vídeo d'aquest mateix any Next Hundred Years).

Un treball que s'hi hagi entre el vídeo assajo i el documental subjectiu sobre la memòria, desplegada en la rebotiga de la gran ciutat. Un document que compila «diferents paisatges interiors que tenen el seu reflex en els erms urbans» i els seus ocupants llatins. El so aparenta ser el del moment de la presa, «moltes vegades no és del barri, hi ha capes i capes que provenen de la pel·lícula Dead Man (Jim Jarmusch), tos, frases», excepte per una subtil incursió d'un acordió, la ràdio en espanyol i la xaranga / balli final. Dens, però al mateix temps contemplatiu i amable, on els qui parlen són els instants.