Una astronauta en la Terra, investigant la ciutat de Nova York, explorant cada element que apareix al seu pas. El seu vestit espacial la protegeix i aïlla de l'exterior, d'una ciutat estranya, mentre segueix instruccions dictades per altres artistes, per a poder idear un Nova York en la Lluna.

Des d'un lloc de control virtual, situat en l'esfera pública de l'art contemporani, l'astronauta perdut, que realment és ella, la mateixa Alicia Framis, és guiada en la seva recerca empírica sobre la ciutat. Accions dictades per artistes que, al seu torn, ella ha triat, i les executa confeccionant una llarga performance. 15 dies complint les proves suggerides per 14 artistes, amb les seves dificultats i prohibicions rematant la jornada esgotada, asseguda en la vorera o tirada en qualsevol banc. Les seves estranyes labors semblen tenir justificació pel vestit que, al seu torn, és raó d'expulsió en alguns espais. El divagar de l'astronauta arriba a semblar-se al d'una indigent que recorre la ciutat amb objectius sol compresos per ella.

Aquesta astronauta desenvolupa, amb certa afectació malenconiosa deguda a l'esgotament de portar sempre el vestit i escafandre, una activitat continuada en confinis difusos, flanquejats pels múltiples elements urbans i els éssers que els habiten. Una missió que es va transformant en ritu iniciàtic (pèrdua d'identitat, trànsit, labors paradoxals amb significats absents). Situacions, en molts moments exasperants, que desenvolupen galimaties sense un propòsit clar excepte perquè poden portar a un descobriment inesperat.

Una reflexió sobre la creixent i necessària revisió de l'acció pública en l'exterior en el qual la dona, en tant astronauta, expressa les seves expectacions i manques convertint-se en portadora de nous punts de vista en les seves missions lunars. I és de recalcar dona, ja que ella és la primera en la Lluna (gesta reservada fins al moment al gènere masculí) . Però sobretot, la qual cosa més imposa en aquest treball és la potent imatge de l'astronauta enmig del trànsit urbà.