Aquest vídeo manifesta la incapacitat dels morts de romandre en la memòria, i en particular sobre el lloc on romandran a costa de les eventualitats. Les imatges, igual que la pròpia paraula, responen a intents de recuperar aquests abandons de la invisibilitat. Els records i afectes nostàlgics dels quals van existir es revelen en “Lloc comú” com una necessitat, un exercici de reflexió.

A través del recorregut d'un cementiri abandonat, Francisco Ruiz d'Infant realitza un al·legat contra l'oblit. La invisibilitat dels seus discrets jacents, que passen desapercebuts davant la vida, transformats en números que oculten les seves aventures particulars. Són molts, però no per això és cadascun menys important. Qui era abans i com se li ha oblidat, són preguntes senzilles i claus per a recuperar un lloc entre els vius.

De la solidesa intangible d'una font fins al camposanto, en un periple entre llocs comuns de l'inagafable recuperant imatges, construint frases procedents de diverses veus i orientant sentències particulars cap a la reconstrucció de l'acte de rememorar, de rescatar llocs i éssers de la seva invisibilitat. Donant paraula al desaparegut indaga sobre el concepte de memòria quotidiana des de la intimitat de l'empara mortuòria convertida en intranscendent.

La senzillesa del vídeo aconsegueix el seu dramatisme a través del text poètic, tant narrat com escrit, i dels subtils canvis de la música. Una murmuració resolta visualment mitjançant línies (dols negres) que suporten els textos, delimiten i oculten parts de la imatge en un intent de fixar les figures més enllà de la seva desaparició. Enregistraments alentits, unides per sorolls visuals, de recorreguts entre tombes abandonades i inserits de vides passades i cecs ocultats, amb una banda sonora en permanent tensió. A partir d'una posada en escena decadent i un muntatge sobri amb efectes funcionals, Francisco Ruiz d'Infant indexa cada seqüència a un concepte: de la memòria, la ruïna, la ceguesa, la invisibilitat, l'estirp, l'enterrament fins a la fi. «Un lloc és el que trepitgem a cada moment, no obstant això els llocs existeixen perquè la memòria i les paraules s'encarreguen de nomenar-los.»