Les models de Picasso es prenen un descans entre sessió i sessió en l'elaboració de Las señoritas de Avignon. Partint de pel·lícules eròtiques oposades, amb pin-ups americanes dels anys cinquanta, l'autor reconstrueix el que podria haver estat posar per al quadre. El que sembla un estudi d'anatomia cubista es transforma en diversió en fer anònims els seus rostres.

Diverses pin-ups ballen i posen al so d'una versió deconstruida de la cançó Everybody de Madonna. Les imatges provenen de la cinematografia eròtica, fa diverses dècades clandestina o underground i ara massivament difosa. Al seu torn, en aquest vídeo s'observa un homenatge al quadre protocubista Las señoritas de Avignon, un segle després, com si es tractés dels moments previs o posteriors de la seva execució per Picasso. Ja en el títol s'intueix la irònica i paradoxal combinació entre la cantant i el pintor.

Durant els moments de descans després del qual es reprèn el treball s'estableix una situació de luxúria sublim que vulneraria les regles morals de l'època. Les models realitzen poses juganeres, escenifiquen postures i conductes de submissió per a un quadre. Reunió de pin-ups en la qual es donen relacions imprevisibles i comportaments embriagadors en l'estudi. Representen desídies i simulacions múrries mostrant-se nues en tot el seu apogeu. A manera de micro performances inventen diferents exercicis senzills, irònics i sense pretensions intel·lectuals, qualsevol cosa per a matar l'estona, encara que ocultant els seus rostres amb una màscara digital. Al no mostrar la seva cara desvien l'atenció, a més de potenciar la situació voyeur de l'espectador. Després de fixar-se en el cos, el tafaner torna al rostre desenfocat transfigurat en un personatge paròdic. Bells monstres, subtil homenatge a l'home elefant, dones boniques plàsticament deformades. Art i vida finalment conflueixen, les models acaben per semblar-se a la seva representació en el quadre. A més, l'economia procesual de metratge trobat porten a l'autor a utilitzar sorolls propis del vídeo. Deficiències tècniques que són accentuades per a fer patir a l'espectador una lleu frustració, similar al que succeeix en la banda de so. La pràctica artística és posada en escena com un joc d'ocultacions. Finalment, el rostre d'una d'elles es gira en pla curt i finalitza amb un petó a càmera en primer pla.