Quan qualsevol producció, tant televisiva com cinematogràfica, passa per la trituradora de Joan Leandre, es converteix, automàticament, en una cosa diferent; tota imatge, qualsevol que sigui la seva procedència, en ser inserida en una realització d'aquest autor, s'impregna d'una estètica particular i adopta una aparença molt distant de l'original. L'exercici d'assemblatge, o millor encara, de «mega assemblatge» -com diu en el seu títol- que es realitza en aquesta peça, aconsegueix transformar una selecció de fonts mediàtiques en un compost de llums i sons concordes al ritme imposat per l'autor i dotats, a partir d'aquest moment, d'una capacitat doble: d'una banda, queda esborrat per sempre qualsevol significat primigeni, qualsevol enllaç amb el sentit original, i, per un altre, mitjançant el muntatge i desmuntatge que el mateix autor imposa a aquestes fonts, s'obre la possibilitat de nous significats, sentits múltiples que aconsegueixen situar a aquestes mateixes imatges en plans d'interpretació nous i poc previsibles.

Aquest MAP 2.0 està dividit en dues grans seccions: analog self reflection i intensive frame attack; totes dues compilacions conformen un marc d'emissió que l'artista denomina BRCW Scape i que no és una altra cosa que un canal propi i inventat, un lloc des del qual emetre la seva particular manera d'entendre l'entreteniment.

La primera partició (o hauríem de dir partitura?) es compon a partir d'un exercici d'escratx-vídeo molt similar al que els djs practiquen en el món sonor. En ell ens enfrontem a una amalgama de fragments extrets de diferents racons mediàtics: anuncis televisius, pel·lícules de terror, etc. Al ritme amb què apareixen barrejades i sota l'estètica sempre monocroma que li és imposada, res és ja el que era. Les intencions amb les quals aquestes imatges van ser creades, qualsevol que elles anessin, queden aquí suplantades per un sentiment d'angoixa i desesperació.

Unes simples patates xips aparegudes en un anunci o un refresc famós caient sobre uns glaçons passen, instantàniament a ser una altra cosa, una massa opaca que sembla amenaçar-nos amb la seva presència mentre pren possessió de les nostres pantalla.

La segona part d'aquesta peça, encara que està editada amb un altre ritme, ens situa davant una experiència molt semblant a l'anterior. En aquest cas, gairebé tota la composició està basada a partir de la deconstrucció d'una escena de persecució en un film de terror. Els diàlegs arriben fins nosaltres com el crit desesperat de qui es troba atrapat en un món d'imatges que no comprèn i que no controla. Intensive frame attack és, precisament això, un atac. Un espectador, nosaltres, sent atacats per la imatge, un vol escapar (BRCW scape), sortir d'aquí, tornar a un camp de significats diferent, on les coses siguin el que semblen, però no és possible, ja no hi ha volta enrere. El temps passa (13 minuts dura aquest vídeo) i l'atac es fa més i més intens: «ho tinc darrere del meu», crida la pantalla, i un sap, sense cap dubte, que s'estan referint a tu.