Un joc innocent, el de les batalles amb soldaditos, repetit des de temps ancestrals per tots els nens. Amb aquesta mateixa innocència s'escolta la narració de les sensacions físiques que se sofreixen en rebre l'impacte d'un projectil. A través de la imatge dels nens divertint-se José Luís Tirado retreu la manipulació cultural i la seva violència implícita en la qual socialment aquests creixen.

«Si es pot ensenyar a un nen a no llançar una pedra, se li pot ensenyar quan disparar un arc i si no se li pot ensenyar res, sempre tindrà alguna cosa que pugui llançar». (G. K. Chesterton)

Mans en tons sèpia i veus a l'inrevés de nens jugant amb soldaditos, mentre evoluciona la contesa s'escolta la narració molt detallada de l'impacte d'una bomba sobre una persona com a advertiment o relat d'una experiència. José Luís Tirado formalitza una senzilla al·legoria en la qual fil per randa l'espectador és capaç de percebre la recepció d'una bomba amb la mirada posada en uns nens jugant.

Als nens els agrada jugar a la guerra com a lloc de fantasies i estetització lúdica de la violència, un món particular on les mans són explosius que van derrocant, en grup o un a un, els soldaditos de plàstic disposats en composicions per l'espai de joc. No són conscients de la realitat que hi ha darrere del divertimento (igual que qui no ha viscut una guerra). El més important no és guanyar sinó comprovar que, com a déus lliures i indomables, poden manipular les conteses però sense posar-se mai en el lloc dels caiguts, dels manejats, de les víctimes.