Es tracta d'un vídeo acusadament personal, fins i tot confessional; no per això intransferible. Sorgeix, segons comenta l'autor, de “una situació personal de ruptura sentimental”. La dedicatòria que encapçala la peça sembla explicitar el seu sentit primer d'exorcisme interior i expressió, encara, d'un fervent afecte amorós, així com del buit sentit després de la desavinença. El títol precisa, d'altra banda, el caràcter fragmentari de les cinc seqüències que se succeeixen, a penes embastades per uns rètols intercalats, també amb un caràcter fragmentari, com a frases interrompudes. El desassossec s'expressa així d'una manera abstracta, encara que les imatges (pròpies o apropiades) siguin fart literals com a representacions –arquetips fins i tot– de parelles apassionades, petons, arravataments eròtics, una situació de comiat i allunyament, i per ventura un sentiment de desesperació i fastig.

L'autor es refereix a aquesta peça com “una reflexió sobre el sentiment de solitud, de la precarietat del sentiment amorós, del dolor que produeix la seva pèrdua i del difícil i irònic de l'existència”. Unes veus, al principi i al final del vídeo, adquireixen un gra malenconiós, com d'espectrals psicofonies que parlen de ràbia, por, impotència, fàstic, mort i sofriment. Les cinc seqüències en les quals es desglossa l'obra semblen inconnexes per la disparitat dels seus continguts i tractaments, abundant les imatges multiplicades, emmarcades i pertorbades amb sorolls visuals electrònics. Són petons robats a la pantalla de plata, els seus romanços i passions en blanc i negre; imatges en super-8 d'un viatge multiplicades i congelades entre sons distorsionats; plans estàtics d'un cementiri, amb inserits de “madonnes en èxtasis” de cintes pornogràfiques; una seqüència cinematogràfica enterbolida electrònicament i acompanyada d'una cançó melòdica, anyenca i cursi; per fi, uns moviments erràtics presos des d'una finestra (i, al seu torn, tancats en un marc, una finestra a l'interior de la pantalla), fins a detenir-se en la breu trobada d'una dona i un home que, seguidament, s'acomiaden i allunyen.

Aquests fragments es troben a penes cosits per uns rètols que, ja en la seqüència final, es prolonguen en un text més articulat que desfila sota les imatges, encara que com una expressió abstreta, vacil·lant i desassossegada: “Evidentment tot és mentida, tan sols una altra obertura intento de generar sentit, espantar els mateixos fantasmes de sempre. Les meves imatges no em redimeixen, les meves paraules tampoc. Sé molt bé que només puc esperar estades buides. Potser construeix un vestit de pell, sense mesura, sense cicatrius, sense memòria…”