«A l'estiu el curs de qualsevol col·legi acaba... solament queden les coses». Amb aquestes frases comença Medio Tiempo, un treball de cinema experimental de Manel Muntaner realitzat el 1964. Escenes d'espais escolars buits en blanc i negre ens acompanyen en un recorregut entre claustrofòbic i malenconiós.

Primer observem detalls gairebé irrecognoscibles, espais d'entrada al que serà l'enorme centre escolar. Les imatges s'encadenen d'una manera al·legòrica oferint-nos una lectura global d'un espai temporalment fora d'ús. Els pupitres estan buits, els sistemes de control no poden vigilar a ningú, els guixos perden la seva funció d'escriptura per a convertir-se en rastres d'un altre moment. Els cartells indicadors, les portes, els enormes passadissos no tenen a ningú que els doni una utilitat. Els animals disecats, el material educatiu per a ciències naturals s'amuntega tristament.

Durant l'estiu Manel Muntaner decideix tornar a entrar en el centre educatiu, però encara que sigui únicament per les vacances estivals sembla que l'escola hagi estat abandonada des de fa molt temps. Els camps esportius presenten una imatge de desolació, amb les porteries pels sòls, la capella escolar espera amenaçadora que els seus bancs buits s'omplin d'estudiants. La música que acompanya aquest excel·lent treball cinematogràfic (una selecció de creacions de Schaeffer, Webern i Stockhausen entre altres, realitzada per Mariano Corbí) genera un nivell de tensió important.

Medio Tiempo ens mostra una idea de lloc a l'espera de ser ocupat de nou, però al mateix temps ens parla també d'un model educatiu concret, d'un tipus d'espais pensats per a una educació recta.