Jugant amb els elements més kitch de la cultura televisual Carles Congost construeix, amb les Memorias de Arkaran, una rondalla sobre la incompatibilitat entre art i política. Els seus referents relatius a l'estètica fantàstica popular, la sèrie B i la cultura televisiva generen un món màgic amb un getho dedicat a la llibertat dels artistes, el punt feble d'aquesta societat que originarà tràgiques conseqüències.

Memorias de Arkaran és una paròdia d'història èpica amb una posada en escena similar a les dramatitzacions de plató d'alguns programes televisius clàssics. Amb trama de novel·la de Dragones y Mazmorras (joc de rol pròxim a les llegendes artúriques convertit en un subgènere de literatura fantàstica, de lectura fàcil i ràpida), i una estètica entre Estudio 1 (espai de televisió espanyola en el qual es representava una obra de teatre clàssic) i Barrio Sésamo (programa televisiu didàctic en el qual es barregen personatges reals amb titelles i animats) Memorias de Arkaran és un vídeo, aparentment «explicat als nens», com a metàfora del món de l'art. Narració amb monstres pop, guerres èpiques, reina i príncep d'indescriptible bellesa i villan@s de malícia terrorífica. Tres regnes, l'administratiu, el de l'art i el de la violència. El primer és el que governa mentre els altres estan ensopits, el regne de l'art abstret i el de la violència ressentit. En temps de pau efímera el príncep del primer regne es cria en el de l'art i durant el procés de canvi dinàstic el regne del mal desperta. Els artistes intenten combatre al costat del príncep en una guerra contra el poder, però les teories estètiques són insuficients per a vèncer els imperatius de la realitat que existeix fora de la bombolla de l'art.

En el seu constati recerca sobre la relació entre art i la cultura popular, parodiant fórmules televisives, Carles Congost recrea, a manera de conte, una àcida crítica de la relació entre creació i realitat. Una síntesi expressiva que sotmet conceptes complexos a trets audiovisualment naïf, destacant alegòricament les gestes de l'ecosistema de l'art contemporani amb picades d'ullet que només entenen les persones vinculades a aquest. La moralina s'ha convertit en un tabú per a l'art, tot artista l'evita però secretament solen dipositar la seva moral personal en l'obra, Carles Congost la disfressa amb el millor dels embolcalls: lúdica, malenconiosa, quimèrica i melindrosa. Una metàfora de com l'art roman al marge de la societat aparentant ser una força intel·lectual contradictòria que resulta vàcua.