Com a prolongació i fixació del projecte d'Antoni Abad, on desenvolupa col·lectivitats marginals online mitjançant telèfons mòbils multimèdia, Glòria Martí confecciona en Meu Nome e Ronaldo un document soci-antropològic, amb múltiples fonts d'imatge i so, sobre els missatgers motoritzats de Brasil, motoboys. A partir de la història personal de Ronaldo (motoboy de Sao Paulo), carreres amb moto, anècdotes explicades a càmera, enregistraments en vídeo de mòbil i entrevistes es concreta en un retrat de les problemàtiques de dita col·lectiva.

Serpentejant entre el tràfic congestionat, ignorant els senyals i els stops, Glòria Martí i Antoni Abad aventuren a l'espectador a un vertiginós viatge amb moto per les avingudes de la ciutat de Sao Paulo per examinar antropològicament el fenomen dels motoboys. Considerats com a plaga, la resta de conductors generalment odien a aquests cowboys urbans excepte quan necessiten de les seves facultats: travessar ràpidament la ciutat amb documents urgents. Marginats malgrat ser imprescindibles. Des de la intimitat d'un d'ells, Ronaldo, es presenta una mirada polièdrica del col·lectiu al que pertany

El descobriment d'Antoni Abad de que actualment «el mòbil representa la manera mes barata de publicar continguts en xarxa», a més de ser un espai mínim amb «capacitat de registre multimèdia de fragments de la realitat: àudio, video, foto i text», li va portar a aplicar els seus potencials connectant persones de grups marginals concrets en diferents ciutats del món. Per aquest motiu es va plantejar l'experiment artístic de lliurar mòbils amb vídeo a un grup de motoboys perquè desenvolupessin els seus propis canals, amb capacitat de temps real, en internet. El canal Motoboy planteja un espai públic a la xarxa on les comunitats marginades poden exposar les seves problemàtiques globalment. L'èxit de l'experiència li ha portat a repetir-la amb diferents grups socials marginats com els taxistes de Mèxic, en 2004, els gitanos de Lleida i León, així com, prostitutes de Madrid en 2005, i immigrants nicaragüencs a Costa Rica i discapacitats de Barcelona durant 2006, per tornar als motoboys en 2007. Abad, com a autor, institueix els mecanismes de comunicació modelant xarxes comunicatives econòmiques, els continguts que generen l'obra són les emissions dels diferents canals. «En l'actualitat, dotze motoboys estan fotografiant, filmant i publicant les seves experiències, així com descrivint, mitjançant paraules clau, les imatges que publiquen per crear una base de dades multimèdia capaç de generar coneixement col·lectiu» a través del lloc www.zexe.net.

Meu Nome e Ronaldo esdevé als carrers en un succeir de viatges amb moto, entre el so del motor i claxons que van marcant, saludant i conversant amb els seus companys de treball, un llenguatge bàsic compost per xiuletades. Mentre la veu de Ronaldo, com a narrador a qui es veu conduint de perfil amb el casc, guia les diferents fonts, temes i episodis presentant successos i persones que constitueixen el seu entorn. La seva vida es regeix per la moto i el missatge urgent, constants moviments motoritzats exposats a l'accident. La càmera incideix en tots els detalls sense cap tipus de composició predeterminada ajudant-se per un muntatge mixt entre imatges i converses de cel·lular. Estètica econòmica que permet transmetre la veracitat dels fets. Els motoboys comenten els seus hàbits a través de les seves pròpies expressions mentre Glòria Martí dóna forma als materials més representatius entre la infinitat de fonts explorant erràticament els itineraris i les seves problemàtiques. Amb inesgotable agilitat complementa la narració de Ronaldo mimetitzant-se amb el seu entorn per representar la marginació i les seves dificultats.