En un entorn marcat per la repetició i l’aïllament, una persona viu el confinament com una doble captivitat: tancada entre quatre parets i dins d’un cos que ja no sent com a propi. A través de fragments sensorials i introspectius, la peça explora la crisi i el renaixement personal d’una identitat en transició. El quotidià esdevé opressiu, però també espai de revelació: entre el silenci, la llum de la lluna i les paraules que ressonen com un mantra, emergeix la possibilitat de reconèixer-se i reconfigurar-se. Una immersió poètica en el caos intern d’una transformació íntima.