Mitjançant l'apropiació, Albert Bayona dissecciona melancòlicament un breu mostrari de recursos del cinema clàssic. Una compilació d'escenes de pel·lícules que utilitzaven maquetes per a mostrar catàstrofes i accidents.

«Les catàstrofes del passat són cancel·lades per una tempesta anomenada progré». (Idelber Avelar)

A Movies_01 Albert Bayona mostra i evidència els paranys per a l'ull que la indústria cinematogràfica del passat ha anat elaborant a manera d'efectes especials. Situacions que emulen desastres a partir de l'ús de miniatures, portant-se elles mateixes la càrrega de la seva pròpia desgràcia. Aquests artificis intentaven enlluernar i desorientar a l'espectador a través de tècniques molt senzilles, recreant fenòmens del caos que només succeeixen davant la càmera amb la finalitat d'excitar la mirada. Les relativament poc complicades intervencions sobre les maquetes, com a reproduccions a escala d'una realitat ficcionada, són harmonitzades per a aconseguir una il·lusió. Aquests enganys salvaguardaven al productor d'un excés de despesa, a més de protegir als actors i tècnics d'accidents, permetent al públic poder gaudir de la mateixa emoció que si els esdeveniments s'haguessin consumat en la realitat.

Albert Baiona articula, a través del so malenconiós d'un xelo, la concordança entre fragments de pel·lícules i materials rebutjats de filmacions en blanc i negre. Les diferents seqüències enllaçades pressuposen aventures, cròniques de desastres, problemes extrems sense indicis de solució, etc. El present relat, generat a través del bricolatge d'escenes sobre reconstruccions preparades per a la seva destrucció, transcendeix com a expiació d'un mal somni. De tal manera es configura una odissea, encara que sense un heroi, que presenta situacions de desastre cap a un caos apocalíptic. La reflexió sobre l'ús dels mecanismes de percepció i engany cinematogràfic crea una al·legoria sobre els moments de crisis: impressionants i aterridors; que donen peu a la relativitat i l'efímer de qualsevol acomodament, el procés de la tempesta. Una peça que, determinada per les condicions de producció dels fragments en una època determinada, es revela com a epítom de la decadència.

Carlos Trigueros