Filmado a l'Argentina, No reconciliados (nadie sabe lo que un cuerpo puede) és el quart treball de la sèrie Entre sueños. Es tracta d'una versió lliure de l'obra teatral Màquina Hamlet del dramaturg alemany Heiner Müller, que havia estat posada en escena pel grup El Perifèric d'Objectes a Buenos Aires en la segona meitat dels anys noranta. La pel·lícula recorre diversos moments en els quals, en el context argentí, eines derivades de la tradició de les avantguardes estètiques són posades al servei de la construcció del moviment social, fent escales en “el siluetazo” en els anys vuitanta, i en la participació de col·lectius d'art polític (Arte en la Kalle, Grupo de Arte Callejero, Colectivo Etcétera) en l'àmbit dels nous moviments pels Drets Humans i en la pràctica dels escraches, des de mitjan anys noranta.

No reconciliados (nadie sabe lo que un cuerpo puede) va començar sent un projecte que volia tractar sobre la manera en què alguns d'aquests grups van constituir una experiència singular, en el context específic de l'Argentina, del tipus de combonació de l'art, la política i l'activisme que també es va donar contemporàniament en altres llocs del món. Però, en un trajecte de quatre anys, aquest objectiu ha quedat massa pobre. Un no sabria dir amb exactitud de què "tracta" finalment aquest film. Sí que es pot descriure que travessa diversos moments i maneres en què, a l'Argentina, eines heretades de les utopies frustrades de l'art modern i d'avantguarda s'actualitzen i posen al servei de la reconstrucció del vincle social, de la resistència civil, del reclam de justícia, de la reivindicació d'una memòria activa que mantingui viu el desig i les polítiques de canvi social (a la manera anhelada per Walter Benjamin: rescatant el que es vol fer oblidar perquè ens il·lumini el centelleig, com una flamarada, en un moment de crisi, quan aguaita un nou perill).