Retrotraient-se d'una manera contemporània a un dels temes fundacionals del cinema (Lumière i els seus obrers), i d'aquest com a document soci-antropològic, Alonso Gil i Francis Gomilamostren amb càmera domèstica el treball d'uns obrers forans reformant un pis. És el retrat de l'interior d'un espai privat, una cuina ocupada provisionalment per múltiples treballadors. A través d'anècdotes contades a la càmera els treballadors relaten experiències mitjançant les seves pròpies expressions, la majoria jocoses, ja que són mediatitzades per l'observació d'una càmera (i l'individu que la porta).

Alonso Gil i Francis Gomila aventuren a l'espectador a no llevar ull en el rebombori de la reforma d'un apartament. Partint de la façana d'un edifici Obreros transcorre a l'interior del mateix en un succeir de viatges en ascensor, introduint als diferents interlocutors, per a continuar indagant erràticament pel pis amb una incessant activitat. La càmera no observa passiva persegueix a tot el que apareix. Al contrari que la intenció de Lumière, els obrers són constantment distrets intencionalment tant per la visió de l'aparell com per les preguntes de l'operador. S'imposa tal contacte i confiança dels qui estan gravant respecte als seus actors / obrers que aquests se senten una miqueta intimidats seguint l'aire. Sobre les converses s'escolta la ràdio, els cops i les cançons dels treballadors, mentrestant, fortuïtament es mostren fotos d'obres d'art escampades pel pis.

Diversos tipus d'obrers apareixen en aquest vídeo: els fusters, els lampistes i fins el conserge de l'edifici. L'activitat de cadascun d'aquests actors està obligada a responsabilitats particulars del dispositiu de labor global. Semblen sincronitzats en un musical domèstic (que acaba produint-se cap al final del document). L'espai on passen el dia és un lloc de moviments molt reduïts i delimitats, però cap entorpeix a l'altre, tots es complementen. Un procés d'organització sincrònica com a exemple de l'experiència autònoma i específica dels treballadors. Mentrestant, el narrador present (de qui no es veu més que algun reflex però s'escolta com a doble veu), importuna la feina amb la càmera que guia els testimoniatges. Comentaris, dins de les quals existeixen multitud de codis particulars, que són documentats participant i opinant en cada intervenció.

Sense cap mena d'estructura prefixada, des de la trobada de dues persones gravades frontalment, Gil i Gomila obtenen una demostració d'intimidació mediàtica. La càmera de vídeo contínuament entorpint la tasca. La recerca mitjançant la creació de situacions que trenquen les rutines dels altres, els obrers, que són analitzats antropològicament.