Diuen els membres de Vídeo-Nou / SVC que encara que van recollir l'experiència desenvolupada sobretot a França de l'«animació sociocultural±, subproducte del Maig francès (1968), es mantenien crítics respecte als postulats que ella sostenia. «Ens agafa aquesta ona», diuen, «el projecte de l'animació sociocultural tenia una formulació ambigua amb la qual ens sentíem una mica incòmodes, la qual cosa no vol dir que aconseguíssim superar-lo, clar».

Aquesta pel·lícula, exemplifica, en part, aquestes declaracions, mostrant un fragment de la vida cultural, millor dit, contracultural, de la Barcelona d'aquesta època; per a això, Vídeo-Nou es trasllada a la galeriaMec-Mec on Ocaña ens parla de la seva exposició, descrivint els diferents ambients, quadres i objectes. Ens explica com han estat fets i comenta el seu sentit que «barreja amb les seves vivències, idees i memòria personal». Al llarg dels 34 minuts que dura la pel·lícula una sèrie d'escenes van conformant-se davant els nostres ulls: Ocaña es vesteix de dona i comença a ballar sevillanes, Camilo s'apunta al ball davant la mirada perplexa dels visitants de l'exposició. apareix en escena, llavors, l'equip de rodatge de Ventura Pons que, en aquests moments es trobava realitzant el film que es coneixerà més endavant per Ocaña, retrato intermitente. Ocaña canta flamenc acompanyat a la guitarra per Camilo. Més endavant, Ocaña continua explicant l'exposició, després recita a la Macarena, i finalment interpreta una altra vegada amb Camilo un fragment d'una peça de teatre (sembla que dels germans Quintero). El film es tanca de nou amb imatges de l'equip de rodatge de Ventura Pons.