En la sèrie Oficios preventivos Usúe Arrieta i Vicente Vázquez exploren el fascinant territori d'aquelles ocupacions professionals el major mèrit de les quals consisteix que res succeeix. Per a això els autors se serveixen d'alguns recursos característics del documental, barrejats amb uns altres del vídeo diari, la imatge directa de cert reporterisme o altres propis d'un tipus de posada en escena cinematogràfica que subratlla el buit i el silenci que embolica a aquestes ocupacions.

Els treballs d'aquesta sèrie es van desenvolupant a través d'una subtil concatenació de narracions fragmentàries, en les quals predominen les referències el·líptiques de comentaris que moltes vegades al·ludeixen a altres preocupacions o interessos per part dels entrevistats: els quals, d'altra banda, ens transmeten enormes dosis de “realitat” sense tot just necessitat d'explicar res dels seus respectius treballs; simplement deixant-se mostrar aquí, amb tota la cruesa i la poesia implícita a l'instant retingut.

D'altra banda la impecable realització formal ens porta gairebé sempre d'uns silenciosos plans generals de naturalesa silenciosa (amplis cels i copes d'arbres pegades a la part inferior de l'enquadrament) a altres plans subjectius dels propis protagonistes gravant-se o sent seguits en els seus recorreguts: en tots els casos el temps transcorre sempre lent, deixant a l'espectador un pòsit de calma en la certesa que, en efecte, res arribarà a passar.

En la peça protagonitzada pel vigilant d'incendis, aquest acaba per convertir-se en coautor de la mateixa, perquè el final es produeix a través del seu testimoniatge personal càmera en mà, a la manera d'un diari íntim que transcorregués en el més íntim de la nit (i molt adequadament amb l'acompanyament casual de la música de Pink Floyd). Les històries personals que compte, unides a anècdotes com la protagonitzada pel filòsof Heràclit, el converteixen en un personatge fascinant que en tot cas roman ocult perquè nosaltres dormim tranquils.