En la sèrie Oficios preventivos Usúe Arrieta i Vicente Vázquez exploren el fascinant territori d'aquelles ocupacions professionals el major mèrit de les quals consisteix que res succeeixi. Per a això els autors se serveixen d'alguns recursos característics del documental, barrejats amb uns altres del vídeo diari, la imatge directa de cert reporterisme o altres propis d'un tipus de posada en escena cinematogràfica que subratlla el buit i el silenci que embolica a aquestes ocupacions.

Els treballs d'aquesta sèrie es van desenvolupant a través d'una subtil concatenació de narracions fragmentàries, en les quals predominen les referències el·líptiques de comentaris que moltes vegades al·ludeixen a altres preocupacions o interessos per part dels entrevistats: els quals, d'altra banda, ens transmeten enormes dosis de “realitat” sense tot just necessitat d'explicar res dels seus respectius treballs; simplement deixant-se mostrar aquí, amb tota la cruesa i la poesia implícita a l'instant retingut.

D'altra banda la impecable realització formal ens porta gairebé sempre d'uns silenciosos plans generals de naturalesa silenciosa (amplis cels i copes d'arbres pegades a la part inferior de l'enquadrament) a altres plans subjectius dels propis protagonistes gravant-se o sent seguits en els seus recorreguts: en tots els casos el temps transcorre sempre lent, deixant a l'espectador un pòsit de calma en la certesa que, en efecte, res arribarà a passar.

El vigilant de seguretat se'ns mostra amb un perfil clarament allunyat de l'estereotip que circula sobre aquests professionals, oferint reflexions bellíssimes sobre imatges que bé poguessin ser una metàfora de la seva pròpia situació. Com aquella en la qual al·ludeix, sense citar-ho, a un dels cèlebres quadres d'Edward Hopper en el qual es descriu el silenci de l'espera. D'altra banda els seus comentaris sobre la gestió de les pròpies rutines, entesa com una manera d'exercir l'autonomia que atorga el ser cap d'un mateix, bé pogués entendre's com a paràbola d'aquestes tantes vegades esmentades noves condicions de subjectivitat en el treball posforista...  però sense cap necessitat d'explicitació.