Joan Antúnez duu a terme un documental creatiu sobre un campionat de tenis professional en el qual no es mostra als tenistes. Una pel·lícula que investiga el fora de camp d'aquest ritual esportiu fixant-se en la resta de les persones que participen en ell. Per a això els plànols que pren del joc són els que en una producció televisiva serien sistemàticament descartats. Al seu torn estructura visualment aquest desmuntatge mitjançant una banda de so molt adequadament construïda. L'escenografia i dramatúrgia de l'esdeveniment és examinada amb subtil detall.

El torneig Open Bank Sabadell és documentat per Joan Antúnez a través de les imatges dels treballadors que estan al voltant del terreny de joc: els aplegapilotes, els liniers i els caps de cadira; però també dedica un capítol a la producció televisiva en si. Aquest campionat de tenis sobre terra batuda d'argila vermella, en la qual romanen visibles les petjades de la pilota, és sistemàticament desmuntat evitant a tot moment presentar als jugadors del partit. En saltar-se el convencional d'una retransmissió cobren protagonisme els aplegapilotes, la seva constant anar i venir i pauses; també les danses amb signes inintel·ligibles de les trucades de línia realitzades pels jutges i les accions repetitives de la resta de membres del officiating: àrbitre de torneig o cadira umpire. Així mateix, el treball rigorós dels realitzadors de televisió, exaltats per un repte que els apassiona, que apareixen com si anessin ells els qui dicten el transcurs del partit en nomenar constantment diferents nombres. Però també s'estudia la visualitat de les activitats ocioses del públic, entre altres, els girs de cap són usats com un ritme subtil.

És en la intensa densitat coreogràfica dels detalls de vestimenta, port, carreres, postures, mirades i veus ocasionals el que fa d'aquestes interrelacions un ric objecte visual. Esbiaixant les limitacions ideològiques que el model de reportatge televisiu ha imposat com a norma, per treure a l'espectador de la narrativa convencional s'ha utilitzat un tipus de mirada dislocada. Aquest documental desmunta a través d'escorços les experiències col·lectives de conjunts de persones definides per la seva funció i les dinàmiques subjacents d'aquestes trobades laborals. Per a això es juga amb els girs visuals suggestius i paradoxals des d'un muntatge molt mesurat recolzat pel so, tant de sorolls com de música d'avantguarda.

Joan Antúnez descompon la posada en escena i la dramatització ritual d'aquest tipus de tornejos mostrant-la com una experiència laboral col·lectiva. El resultat és una anàlisi crític i sociològic. Una desqualificació a la visió superficial que mostra com a partícips d'aquest joc sol a dues persones i ocasionalment un jutge, acompanyats d'una massa d'observadors anònims com a públic. Però la realitat és que es necessita un exèrcit de treballadors en diferents camps perquè això sigui possible. Gràcies a totes i tots aquests recursos humans invisibles, la il·lusió èpica d'un duel a dos, dura i es manté.

Carlos Trigueros