"Un bon crític és aquell que narra les aventures de la seva pròpia ànima entre les obres mestres". (Anatole France)

El col·lectiu Agustín Parejo School processa un exabrupte dadaista en forma de vídeo sobre la història de l'art vista pel cap de Picasso a través de l'ull cacodilatat de Francis Picabia. Mitjançant extractes desordenats d'imatges històriques embasten un metatext plàstic com a reactiu polític. Un vídeo descurat, ple de salts i drops salvatges que deixa a l'espectador en una arbitrària incertesa paranoica.

El cap d'un autoretrat de Picasso, obsessivament superposada sobre obres d'art i sobre fotografies paradigmàtiques de diferents revolucions sense aparent relació, s'apodera de la història. Entre les peces que es mostren es pot reconèixer des de frescos de Micenas, Creta, Altamira i Egipte, fins a quadres de Velázquez, Greco, Klimt, Matisse, Goya, Duchamp, Munch, Magritte passant pel Discòbol amanides, al seu torn, amb imatges de dictadures, totalitarismes i algunes de la guerra de Vietnam. Encara que després de tota aquesta enumeració no existeix més que el propòsit desestabilitzador d'utilitzar els referents que accidentalment han trobat, sense cap afany de sistematització més que les fotos que apareixien en qualsevol llibre d'art per a batxillerat (totes les obres "mestres" de la cultura general d'una època). Un despropòsit punk en el qual el col·lectiu Agustín Parejo School paròdia la relació entre artistes compromesos i política, enunciant els antecedents del artivismo (activisme artístic que es posaria de moda en la dècada posterior).

La banda sonora de UHP, a l'estil Suicide (caixa de ritmes psicòtica i recitació), consisteix en un obsessiu discurs poètic llibertari en italià on a penes es pot entendre expressions com: la llibertat, sembla com un mosquit, sembla com una estàtua, mà de la mà, com un vigorós guarda, Elvis ha mort, la teva danses com una ploma, sindicat republicà, esperit de revolta en una obra poètica d'avantguarda, cacodilato...

Agustín Parejo School dramatitza delirantment una emulació sonora i videogràfica del quadre de Picabia L'oeil cacodylate (L'ull cacodilato), que al seu torn era un homenatge al producte que va curar el seu ull. En el quadre apareixen manuscrites frases, noms, especulacions, dates, etc. com si fos un braç o vaig piular enguixat, o la porta de l'excusat d'un bar on cada usuari ha escrit les consignes i exabruptes que li vénen al capdavant emparats per l'anonimat i la visió pública però particular del recinte. Similar al que degué succeir en 1921, quadre criticat com a "paret d'un bany públic", és la seva versió videogràfica. Una obra col·lectiva subproducte de l'art quotidià