Els espais de memòria, és a dir, llocs consagrats a rememorar esdeveniments, persones o moments determinats s'alcen per a normalitzar els records, per a canalitzar el passat en un punt determinat, generant una sola lectura i forma de relacionar-se a ell.

Amb aquest treball, Jaime Vallaureobre una interessant reflexió entorn de com es construeix el passat i com aquest pot emergir i desaparèixer en llocs concrets sense haver d'instrumentalitzar-lo, monopolitzar-lo ni fer-ho monumental. Les narratives que defineixen el que és i no un esdeveniment històric, les construccions que defineixen el que es pot o no recordar es col·lapsen en aquesta obra que malgrat tenir una estructura molt simple aconsegueix obrir moltes preguntes que en aquest moment tornen a estar de vigent actualitat

Una càmera fixa es col·loca en els que semblen ser unes ruïnes o restes d'una edificació. La contemplació de l'espai a penes ens dóna informació concreta sobre aquest, però quan un s'ha acostumat a aquest lloc, quan la mirada ja no escruta l'espai a la recerca de solucions, és quan sorgeixen de sobte retalls d'imatges, rastres de persones que sense tenir res concret que dir o articular habiten l'espai. Aquestes restes de moments pretèrits no apareixen per a comunicar res molt concret, no creen un missatge predeterminat. Si la mirada s'acostuma a veure sense esperar, si el desig d'entendre es posa en suspens, veiem com aquesta peça deixa aflorar una multitud de coses que podrien ser però que al cap i a la fi tan sols transcorren (o millor dit, han transcorregut). És sol llavors que aquest treball es torna una eina crítica i de reflexió, que ens porta a veure més enllà de les polítiques de memòria i ens obre les portes a coses que han estat i que per això, poden tornar a ser.