Per a Francesca Llopis el vídeo és una prolongació de la seva obra pictòrica i a Rythm & Ink en trobem un dels exemples més clars. L’artista ens convida a la contemplació d’un diàleg entre tinta i paper en què les gotes fosques, que cauen com les fulles de tardor a les què es refereix la cançó que acompanya la peça, marquen el blanc en un espectacle hipnòtic.

Llopis combina, aquí, el caràcter rítmic del degoteig amb el joc formal que els plecs del paper ofereixen, com si es tractés d’un palimpsest, a punt per ser reescrit un i altre cop. Tal i com va expressar l’artista en una entrevista recent: “M’agrada parar trampes al què mira, provocar-li un estat contemplatiu, que és quelcom que té molt a veure amb la pintura. El millor que et pot passar davant d’un quadre, és no poder moure’t de l’impacte. Amb el vídeo em passa el mateix. Pretenc que amb el ritme, el moviment en l’espai i el pas del temps, et quedis enganxat. Normalment no explico cap història amb el vídeo, és més un acte poètic.”1