Conduint per un desert blanc, gairebé lunar. Un desert de sal en el qual la imatge es duplica i inverteix, es fa mirall… accentuant la irrealitat de l'espai.

«[L'aura és] una trama molt particular d'espai i temps: la irrepetible aparició d'una llunyania, per pròxima que aquesta pugui estar». (Walter Benjamin)

Una vegada s'arriba al camp d'explotació de sal s'altera la mirada, reflectint-se fins a tal punt que no se sap com de les dues imatges és reflex de l'altra. Un buit blanc on el temps es dilata, acompanyat per una banda sonora electrònica de ressons retardats i so ambienti, que absorbeix la contemplació cap a una transcripció onírica de la realitat. El recorregut panoràmic del paisatge desdoblegat implementa el caràcter suspès del temps: la parsimònia de la presa fa que el discórrer aparegui en permanent espera, habitant la infinitut d'un ritu místic. El paisatge incrementa la seva raresa en situar horitzontalment la imatge mirall, enfrontant els cactus gegants al seu reflex, cap a una sensació cada vegada més lunar, més onírica, fins a tornar al romput desert de sal finalitzant el ritual.

Aquest paisatge fantàstic, l'alta lluentor del qual ofereix una visió especular de l'espai circumdant difuminant tota referència visual i creant una desorientació total, és el major desert de sal del món. El Salar d'Uyuni mesura 12.000 quilòmetres quadrats i està situat prop dels Andes, en l'Altiplà bolivià.

Pedro Ortuño, els treballs del qual més coneguts destaquen per ser retrats humans, s'enfronta a un paisatge blanc, buidat de tota presència humana (excepte per les banderes i màquines aparentment abandonades), com en un acte de neteja visual, tant física com energètica, pròxima a la tradició que usa la sal per a expulsar les impureses. Buscant l'esvaït i abandonat amb ressons d'estranyesa lleugera el barroquitza, accentuant la seva singularitat, fins a arribar a una terra indòmita i irreal on no és capaç d'habitar l'ésser humà, una terra sagrada de descans i meditació. Una experiència de silenci i solitud fecunda.