La llarga, i de vegades poc fructífera discussió que s'està donant en aquests moments entorn de la memòria històrica cerca en el fons acabar amb una discussió que des de finals dels anys 70 van començar en l'àmbit acadèmic gent com Hayden White o l'escola dels Anals. Aquests van qüestionar la noció hegemònica d'història i de memòria única. Per la seva banda, i des del feminisme, es va articular una crítica consistent entorn de la memòria única, buscant integrar en discursos imperants les veus d'aquella gent que normalment havia mancat d'una legitimitat per poder contribuir a la construcció de la Història amb majúscules.

Entenem que en moltes ocasions les històries personals no coincideixen amb les versions oficials de la història, que els records que una pugui albergar siguin capaços de posar en crisis sistemes de representació consensuats, això és un problema potencial per a aquells o aquelles que necessitin justificar el present recolzant-se en un passat únic i tancat. És per tot això que aquest treball de Jaime Vallaure i Daniela Musicco resulta tan interessant, ja que ens introdueix a la memòria d'una persona que de forma anònima i sense ell pretendre-ho comparteix amb nosaltres moments de la seva vida, fragments del seu passat i les imatges que de forma atzarosa el seu cervell ha decidit preservar.

El protagonista d'aquest treball veu com el seu passat i el seu present sucumbeixen i han de conviure. El seu present està completament impregnat d'un passat a vegades confús, llunyà, però així i tot latent. Aquí la memòria no és ni tan sols un discurs, és la realitat en la qual vivim, malgrat que a vegades ens vegem obligats a renunciar o a oblidar-nos d'ella.