A través de la cerca del desaparegut grup de punk Cicatriz, l'autor reconstrueix, des de la memòria aliena, els moments de la Transició en la història del País Basc. El punk pres com a fenomen de protesta social, més enllà de les posteriors expressions independentistes. El fil conductor d'aquest document és la pròpia cerca dels desapareguts en combat i dels pocs testimoniatges de l'existència d'aquest grup.

«Somos punkis mutantes inadaptados
seres automarginados
en un mundo de retrasados» (Cicatriz)

El pas del temps ha dipositat una espessa crosta d'oblit sobre l'escena del rock basc de finals dels anys setanta i encara més, sobre els grups de punk que denunciaven la situació social d'aquesta generació, sense entrar en les polítiques separatistes de la seva pròpia comunitat. El mític grup Cicatriu va desaparèixer pels mateixos excessos que els van encastellar però Jorge Tur Moltó indaga entre els seus propers com un groupie de la memòria maleïda.

Aquests demencials nois accelerats es van trobar, per la casualitat i les circumstàncies, transformant l'entorn polític en festes salvatges i identificant-los, a pesar seu, en integrants del moviment de «Rock radical basc». Però la seva mateixa celeritat i fugacitat és la que ha provocat el seu oblit, sense deixar enyorances, ni petjades. La seva història és la d'una ferida profunda. La transcendència de les seves lletres han calat en el saber popular i com a tal són recitades pels seus vells seguidors.

A través d'una impecable posada en pantalla calmada, es troba en contrast amb la mitologia punk que l'autor va reconstruint. La pausa, per relatar la pròpia experiència, confecciona el patró. Cada testimoniatge està localitzat entre diferents assossecs atorgant-los, encara, un major efecte i fermesa. Amb brevetat traça no solament el panorama musical d'una època sinó la seva escassetat de conseqüències, a més de relatar succintament una època extensible a tot el país. Un pelegrinatge a través del record d'uns pocs supervivents d'aquells temps salvatges, encara que «hay que joderse, que bien se está tumbao».