Elaborat mitjançant frases i sense imatges, aquest vídeo observa, investiga, examina i especula sobre la depuració de la representació que dels conflictes armats realitzen els mitjans de comunicació davant un espectador immòbil, indefens i entusiasmat. Josu Rekalde adverteix "la meva consciència no s'altera amb les imatges de guerra" imatges que, sovint, ajuden a ocultar la realitat de la mateixa guerra perquè "la guerra no pot tenir cap imatge".

La guerra, fins fa molt poc, era una quimera que es feia real gràcies a les seves representacions. El dolor ha necessitat de documents gràfics per ser veraç. Ara, la saturació d'imatges bèl·liques produeix rebuig i una espiral de silenci que resta valor al document, de no ser molt esgarrifós. En aquest vídeo sense imatges l'autor es mostra crític amb la depuració dels conflictes armats per a la seva posada en pantalla.

Articulat com un poema visual, gairebé un rés, Josu Rekalde contrasta la seva experiència personal, als moments previs al conflicte Iugoslau, a través de l'escriptura dels seus punts de vista ("no hi ha imatges, no hi ha sons"), assenyalant al simulacre televisiu, que distancia i ajuda a gaudir la guerra com un entreteniment més, com un dels culpables. Igual que se suggereix la censura freudiana, els materials sòrdids de l'inconscient tracten de penetrar en la consciència disfressant-los perquè semblin innocents. Des que la guerra es va convertir en espectacle televisiu amb el conflicte de Vietnam, fet que va servir per a la seva repulsa popular, la manipulació dels mitjans és un dels objectius principals per a les parts en conflicte.

La premissa de Josu Rekalde es fa real, ja que en les noves guerres els contendents intenten evitar aquesta saturació d'imatges de massacres, com diu Umberto Eco, "perd davant l'opinió pública el que ha matat massa". Ara es tracta de fer la guerra invisible i que l'aparell de comunicació oficial mostri la versió única de la crisi. Encara que, segons pregonen els polítics des del conflicte Iugoslau, la guerra actual és de màquines contra màquines i la seva imatge no té més interès que la d'una pantalla de videojoc, encara que per petits errors es matin civils.

Els fets estan filtrats i als mitjans no els queda més que comentar-los, com a imatge i no com a realitat. Existeixen accions bèl·liques de les quals no existeixen imatges (ni sons), per la qual cosa tals accions efímeres són etèries, igual que no s'han vist els cossos llançats i soterrats per les Torres Bessones. Si ningú veu les atrocitats no hi ha esdeveniment per als informadors. Una censura argumentada davant un hipotètic espectador sensible que, suposadament, no pot suportar una violència visual com la que ha mamat en la televisió. No obstant això, avui dia, l'ocultació dels fets violents sembla reforçar la seva veracitat, ja que les manipulacions secretes, per la perversa educació televisual, semblen més reals que el real.