Documentació del projecte d'intervenció sobre el monument a Marquès de Larios al centre de Màlaga, obra realitzada en 1896 per Mariano Benlliure. La proposta tractava d'analitzar el monument i l'acció ocorreguda en 1931 en la qual l'estàtua del marquès va ser llançada al mar quan es va proclamar la República i el seu lloc va ser ocupat, primer per una bandera republicana i, més tard, per l'estàtua que representava el món del treball que estava en una altra escala en aquest mateix monument al Marquès. Baixar al marquès i posar en el seu lloc a l'obrer. Sense Larios reivindica l'acció de la torba com una acció artística. El projecte mai va obtenir els permisos necessaris per part de l'autoritat competent per poder-se realitzar, però va quedar documentada amb la producció d'una sèrie d'objectes (samarretes, adhesius, encenedors, cartells, etc. de Sin Larios) i amb una exposició celebrada a la Sala del Colegio de arquitectos de Málaga.

El monument al Marqués de Larios és una estàtua realitzada per iniciativa de l'Ayuntamiento de Málaga en honor d'aquest personatge, situada en la confluència del carrer construït pel segon Marqués de Larios, -carrer Larios- amb l'Alameda, en ple centre de la ciutat. El monument està dissenyat en bronze i s'assenta sobre un pedestal de marbre en el qual es mostra una sèrie de relleus. Presenta tres personatges: l'II Marqués de Larios, dempeus, elevat, flanquejat per les figures d'un home -pel qual va posar com a model el torero Mazzantini- que sosté un pic i un aixada sobre l'espatlla i que representa al treball, i per la figura d'una dona seminua que presenta en ofrena un nen al Marquès de Larios, una al·legoria de la gratitud de la ciutat de Màlaga cap al marquès. En 1931, un grup d'anarquistes malaguenys van tirar l'estàtua del marquès al mar per pujar a l'obrer al seu lloc, si bé, el "regnat" de l'obrer va ser breu, ja que el marquès, rescatat de les aigües i restaurat, va ser retornat al seu elevat lloc d'origen. En tot aquest joc d'accions polítiques, que hem d'entendre en el context sociopolític del moment (importància de la Casa Larios, desenvolupament de la industrialització malaguenya, latifundisme andalús, explotació agrària, etc.), va quedar, com no!, la figura al·legòrica femenina en l'oblit.

Amb la repetició del gest de pujar a l'obrer a dalt i baixar a l'aristòcrata al carrer (i no llançar-ho al mar en aquesta ocasió), posant-ho així a l'altura dels ciutadans, Agustín Parejo School recupera un tros de la memòria de la seva ciutat i posa d'actualitat conflictes socials que encara que vénen des de lluny romanen en l'actualitat, dos dels temes recurrents en la produccions d'aquest grup d'activisme artístic.

Sin Larios va ser una de les últimes accions realitzades per aquest singular col·lectiu les accions del qual, tremendament crítiques pel que fa a la configuració del món de l'art i del sistema polític de l'Espanya postfranquista, comencessin a principis dels anys vuitanta.

Sin Larios va ser una de les propostes de Plus ultra, projecte d'art públic comissariat per Mar Villaespesa i produït per BNV per al Pavelló d'Andalusia de la Expo'92. I és aquesta, sens dubte, un exemple de pràctica artística col·lectiva (APS) de resistència poètic/política, que per rotunda, lúdica i efectiva, va generar molt "soroll" tant en l'opinió publica com a escala institucional. L'alcalde de Màlaga es va veure forçat a justificar en la premsa la seva denegació del permís i va explicar el seu personal i vuitcentista idea del que era "cultura": òpera i poc més. Per això la banda musical del vídeo està realitzada amb versions de bandes populars d'òperes famoses.