El cos de l'artista com a camp de ressonància d'energies físiques i mentals és el protagonista d'aquesta obra que podríem definir com video-acció o video-performance. Vestida de negre, i adoptant una actitud de distància, de desenganxo enfront de l'espectador, Carmen Sigler se serveix del seu cos com si es tractés d'un instrument, per desplegar un repertori de tocs percussius amb les mans, sobre diferents parts de la seva anatomia i conformar una peculiar simfonia sensorial.

L'obra s'inscriu dins del conjunt d'obres que la creadora ha realitzat revisant el concepte d'identitat femenina, tractant de "reconstruir" els estereotips associats a la dona al llarg de la història. El seu treball combina peces conceptuals com la que en aquest moment comentem amb altres de cort més narratiu, però sempre la valoració de la dona i les seves preocupacions solen estar presents.

L'acció registrada en vídeo homenatja l'art de performance de les dones artistes que fonamentalment en les dècades dels 60 i 70 van fer del vídeo una eina combativa per llançar mirades noves sobre el femení des de posicionaments polítics feministes.

Carmen Sigler ha expressat en diferents ocasions la seva predilecció pel poder de l'energia creativa que emana del cos, entès en el seu abocant més irracional, valorant la corporalitat com a font de llum, d'electricitat, de so, de soroll... com a emissor de percepcions, d'intuïcions... més enllà de les narracions i les ficcions. En el cas d'aquesta obra l'artista buscava "harmonitzar el mental, el sexual i el biològic".