Sota la tècnica de stop-motion, veiem en imatge com una graderia avança per una habitació, seguida de prop per unes cintes de tela negra i un escenari. Entre aquestes peces comencen a sorgir relacions, connexions i divergències, que ràpidament s'incrementen a través de xocs, frecs i enfrontaments que els converteixen en testimonis de marxes de llaunes de cervesa, manifestacions de llibres o audiències pop compostes per joguines infantils. Es tracta de Go and Become A Storyteller (A Tale about Suffering/Stuffing and Being Exploited) (2012), de Daniel Llaría. Una peça que, com el mateix autor explica, és un desglossament d'eines per al treball en art. En ella, l'emissor crea una estructura procesual que estableix una lògica interna, en la qual es van prenent decisions que en realitat vénen donades per un desig inicial –veure alguna cosa– posat en pràctica.

Partint de dos nivells (escala humana/escala de maqueta), Llaría estructura una història amb tres capítols on la discontinuïtat i les relacions entre diferents objectes generen una atmosfera densa i estratificada. El propi títol, deliberadament èpic, mostra un desajustament entre la forma (lligada al quotidià, al fes-ho tu mateix) i el contingut (idearis polítics, ideològics i simbòlics compartits). Un desajustament també portat a l'espai que mitjana entre un emissor que es presenta com a narrador oral i un procés, manifest, que construeix les imatges plàsticament al marge de la narració. D'aquí el joc de paraules en el títol entre stuffing (acumular) i suffering (sofrir).

Llaría ho explica de la següent manera: «El que més m'interessa del vídeo és el generat entre aquestes dues lectures: una al marge de la temporalitat (stuffing), basada en l'emissor com a únic actor en escena –amb el seu desbordament expressiu com a protagonista–, que acumula i disposa objectes seguint una lògica centrada en construir cada imatge de manera independent; i una altra, temporal (suffering), basada en el codi creat pels dos símbols protagonistes, la simbolització de la resta d'objectes i la consecució de situacions».

A través de l'estètica musical, de la manera en què tenen de presentar-se les bandes de rock i les seves tecnologies (escenaris, micròfons, amplificadors) juntament amb les diferents lectures que poden venir associades a elles (des de la crítica al capitalisme a les subhistories aportades pel volum de McNeil i McCain, – Please Kill Em (The Uncensored Oral History of Punk), present en el vídeo–, Llaría estableix una reflexió sobre el paper de l'artista, tractant de generar noves lectures a partir dels elements que li envolten i del seva quotidianitat.

Ivan López Munuera, a Pop Politics: Activismos a 33 revolutiones, catàleg de l'exposició. CA2M, Móstoles