Nocturn, des del punt de vista d'un conductor, enmig de la carretera una pantalla il·luminada amb ombres xineses. En arribar a la pantalla s'observa clarament el que en ella succeeix, escenes domèstiques sublimades, en donar la volta a la mateixa es descobreix la tramoia. El que aparentment és una unitat, resulten ser elements disgregats que convergeixen gràcies a la llum unidireccional. Diferents arribades del cotxe a la pantalla ofereixen diferents històries d'un suposat pare intentant controlar l'entorn: la seva llar i als seus dos fills.

Mabel Palacín explora l'ambigüitat existent entre la imatge i el real, de com aquesta és una conjunció d'elements dispersos agrupats per un marc, els límits del paper o pantalla. L'experiència del que existeix realment després de la seva imatge en posar en joc l'aparell de registre, l'aparell de projecció, l'aparell de registre en relació al temps, etc. Estenent el mite de la caverna de Plató, estudia l'epifania que tenen els homes quan són alliberats de les seves cadenes i poden veure el que en realitat passa davant de la llum. Mitjançant el moviment tabú de mirar que hi ha després de la pantalla (un desig sempre anhelat per l'espectador obnubila), Mabel Palacín mostra una realitat incitant: un home parlant amb si mateix, mobles, persones disperses per la carretera; i que no són el que aparenten (per exemple, les ombres de dos nens resulten ser dues nenes). Elements que fugen cap a la foscor una vegada són descoberts / revelats (com quan es passa el temps d'exposició o de revelador en una fotografia, que s'enfosqueix al màxim). Una infructuosa persecució de la realitat d'aquestes ombres que obliga a agafar el cotxe i tornar a la carretera fins a la següent pantalla, on una nova escena es desenvolupa, postergant la conclusió.

L'escala 1:1 de la projecció, el personatge principal de la mateixa grandària que l'espectador, i la pantalla ocupant des del sòl l'espai de la paret permeten que qui mira passada a ser un element imprescindible de l'obra. En accedir a l'interior de la instal·lació i observar la pantalla, de grandària semblant que la que apareix en la projecció, fa l'efecte que les ombres són provocats per un mateix i la sensació que els mateixos moviments estiguin pertorbant els successos projectats.

Cada seqüència està dividida en tres moments: el fet de passejar dins del cotxe fins a la pantalla disposada en una carretera, la qual cosa succeeix en aquesta pantalla, i en el tercer la càmera subjectiva escodrinya després de la pantalla descobrint l'artifici al mateix temps que fugen els qui estan involucrats en la il·lusió; i comença de nou. La imatge intangible s'esvaeix en conèixer-se la seva realitat, resetejant torna a començar, torna el cotxe per la carretera, com en una road movie o en un somni recurrent. Però el que succeeix varia, igual que els seus elements constituents. Cada ficció tracta de diferents evolucions d'un procés on la llar es convulsiona. Les relacions entre primer pla, on les ombres vénen a ser icones, i fons, on tot recobra la seva dimensió real posen en evidència la simulació que sustenten.