A través de la tempesta informativa és possible intuir l'esquizofrènia mediàtica amb la qual conviu qualsevol espectador televisiu. Sense criteri aparent, els mitjans de comunicació confeccionen un vestit aïllacionista a mesura.

A Tailors estan totes les ciències i tecnologies, el cas de la Rosa, un rinoceront en super-8, marxes militars, avions i polítics, anuncis, Marilyn, un concert de Blur, música de bacallà i àrab, un radar, operacions quirúrgiques, astronautes, policia, porno en blanc i negre, cadenes de muntatge, diners i fins a una estranya obsessió per les noies orientals tot disposat en micro loops, insercions i raions (o ratllades).

Els solapaments contradictoris de Tailors utilitzen l'inconscient col·lectiu, educat en l'efecte Kulechov —dues imatges autònomes correlatives generen un tercer sentit–, traslladen a l'espectador a una terra de ningú. Com en una turmix, les referències dels fetitxes femenins són alternades amb imatges de potència militar (acords i conflictes), barrejats en una tempesta de flaixos subliminals, com si a través d'un constant parpelleig s'albirés la realitat pel cua d'ull. L'evolució sincopada d'una percepció difusa no permet anhel sobre el qual no es veu, només curiositat en l'entrevist.

Aparentment no hi ha sentit en l'amalgama, sinó el mateix que pot aparèixer en la condensació d'un zàping, fragments independents que casualment coincideixen en un moment determinat. La capacitat de crear idees particulars en emplenar les llacunes d'informació dóna pas a un pensament dissolut. En un ordre particular de desclassificació d'imatges i sons incideix a demostrar la seva inevitable manipulació. Tailors resulta una recitació esquizofrènica que albira el no-res nihilista des de la saturació mediàtica (perquè la sastreria de la primera planta està cremant).