Retratats en blanc i negre i de fons un fado, dos ancians nus es fiquen al llit junts. Els solcs expliquen les seves històries, com a camins explorats des del cel, a través dels jocs de les pells juxtaposades per l'enquadrament, adoptant una voluntària senzillesa i dolçor. Una mirada que explora sense preconcepcions deixant que les imatges parlin, per si mateixes, de les vides a les quals han pertangut.

En aquesta ocasió, els cossos apareixen buits d'elements externs, a excepció dels llavis pintats d'ella. No obstant això, són nus complets amb la presència absoluta de la pell ocupant la pantalla, la qual cosa impedeix distraccions. Els cossos es presenten en els seus principis constituents relacionats, de manera general, amb les encara potències de la seva organicitat. La naturalesa formal de la pell en abstracte, la superfície, que és part de la realitat d'una cosa, és l'essència de la possibilitat dels cossos. Una naturalesa formal i material que atén a les imatges dels sentits externs i, d'altra banda, encara que exhalant en aquests moviments sobre la pell estan l'ànima, la seva història natural, els seus principis i vivències. Un viatge des de les formes compostes fins als elements que les integren, ell i ella; encara que la naturalesa dels cossos conté una mica més que extensió i moviment, la intuïció d'alguna cosa íntim. Éssers que es fan comuns a tots a partir d'aquesta manca de gest, provocant que l'espectador pugui arribar a contemplar la imatge com a mirall del futur immediat, o micro-retrat d'algú proper, més que com una representació aliena. Una trobada amb la bellesa del particular, davant la seva diversitat relegada aquí per la intensitat de la mirada, una veritat desproveïda de elucubracions i retòriques.