El reconeixement no és suficient, cal creure en els colors, cal creure en les al·lucinacions, cal creure en els fantasmes. Cal creure en Burroughs.

«Al tallar the word lines destruïm velles i falses construccions mentals, models implantats de realitat i tot tipus de reacció automàtica a la paraula i, al mateix temps, captem més fidelment els processos mentals que estan succeint al nostre al voltant constantment encara que no siguem —se'ns impedeixi— ser conscients d'això». (Daniel Pastor García. L'individualisme anàrquic i radical de William S. Burroughs)

William S. Burroughs proclamava que el llenguatge és un virus que ha envaït a tota la humanitat a partir del parla. Furiosament aquest virus es va apoderar de tot ser conscient adaptant el cervell i les seves neurones, els òrgans auditius i fonadores, fins a la disposició maxil·lofacial per poder propagar-se i autoreplicarse genèticament. A través del seu llibre La revolució electrònica (1970), Burroughs proposava diferents maneres d'alliberar-ho mitjançant desmuntatges sonors i visuals per atacar les estructures del poder i crear desobediència social. No obstant això aquest mateix llenguatge víric s'ha apoderat, també, de les ombres i dels esperits produint psicofonies (enregistraments sonors en les quals suposadament s'escolta la veu i els ressons de persones ja mortes). Des de la sempre present imatge electrònica Burroughs utilitza —amb TMori com mèdium— aquestes manifestacions desbaratant la venerada iconicitat de la seva pàtria. Una intervenció sobre el camp de batalla de la cultura de la perfecció mitjançant el terrorisme parapsíquic.

A partir de materials presos dels anys vuitanta —un discurs sobre els Estats Units de William S. Burroughs i Gus Van Sant, al costat de les psicofonies obtingudes pel cèlebre parapsicòleg Germán de Argumosa, tot això combinat amb una taula de mescles de final de la dècada— es produeix un cert estranyament lisèrgic d'aquella època. En la posada en pantalla TMori proposa una gestió de la contradicció superposant simultàniament el mateix punt de vista fragmentat pel color per crear una situació nova i incòmoda per a la sensatesa visual. L'ús tosc i contradictori d'enregistraments sofisticada —sobresaturant el reciclatge, usant el defecte i el soroll com anticanon estètic— és utilitzat com a element narratiu que mostra l'essència de l'imperfecte del caràcter humà, o del paranormal. Provocant aquest malestar sensitiu, a través del desmuntatge i l'enginyeria inversa, trenca fortuïtament la cadena causal per accedir a un altre tipus de representació de l'arquetip icònic provocant un estranyament emocional a través dels sorolls àudio i visuals.