Per a aquest vídeo de Dora García veiem com una nena pren unes lliçons sobre tècniques de respiració. Deixant la seva respiració (la seva vida) en mans d'una entrenadora, el treball aborda qüestions de confiança i intimitat, ja que donar-li el control de la respiració a un altre és en si mateix un acte de despossessió del cos.

Si una pot aprendre a respirar, a dominar les pautes i els temps entre aspirar i expirar, també pot preparar-se per realitzar el procés contrari, el d'aprendre a deixar de fer-ho. Minimitzant les preses d'aire, regulant els processos de sístole i diàstole perquè aquests disminueixin de freqüència, una pot arribar a ralentir el procés de tal forma que s'acosti a la falta de respiració total. En aquest cas la persona que coneix les tècniques, que domina el procés és l'entrenadora.

Portar el cos fins al límit és un exercici d'acte-control però també pot ser, com en aquest cas, un exemple de total predisposició i confiança cap a una altra persona. Entre aquesta disjuntiva es mou aquest treball que més que asseverar, la qual cosa sembla fer és obrir noves preguntes. Que nou tipus de relació entre aquests dos éssers humans es va a configurar? Com és el límit de la confiança en l'altre? Té tot procés corporal el seu revers simètric? On s'estableix el límit entre la submissió i la dominació? Serà la dominació de la respiració una forma per conservar la joventut? Aquestes i més qüestions es posen en circulació en visionar aquest treball que es mostra completament obert i que no tanca cap de les possibles respostes.