Tres personatges es mostren a The Glass Wall, una noia (l'única persona en la imatge) que rep ordres i obeeix cegament a cada moment —malgrat els seus desitjos—, una dona de més edat (només apareix en el so) que parla i dirigeix a través de la línia telefònica. I l'autora, o narrador omniscient, que segueix l'acció amb la càmera i administra el so (de qui no es percep més que el seu acte d'observar a través del que mira).

The Glass Wall comença amb la protagonista tombada en el llit intentant-se ofegar amb les seves mans i relatant a algú que dol. A continuació aquest algú (una altra dona) li constreny a través d'uns auriculars perquè es despulli, d'aquesta manera, mitjançant ordres a través del telèfon, la dona absent va dirigint els actes per l'apartament de la persona que veiem en pantalla. A cap moment existeix contacte visual entre la víctima i qui la sotmet (igual que amb qui la grava), segueix unes instruccions a cegues com a part d'un suposat tracte.

La dona de l'altre costat del telèfon li dicta diferents accions, li urgeix, li demana que li expliqui el que fa perquè no pot veure-la, i aquesta va certificant tots els seus actes, a més d'expressar el seu estat en cada acció. No es coneixen de res i tenen una relació de poder a través de la paraula. "Escolta, no tens per què saber la raó sinó que has de fer el que et dic". Quan la víctima objecta la veu del seu cap replica "Calla i fes-ho". Entre les dues s'estableix una relació similar a la de mare i una filla, dins de les quals hi ha codis de sensibilitat i afectació per sobre dels quals concretament estableix. La veu es posa agressiva per obligar-la a fer les coses sense buscar raó i una vegada les fa la tracta més que amablement. Un carxot i un petó. Una autoritat que produeix addicció.

Les fonts sonores, les de qui mana, qui rep i els sons del lloc, o el silenci —so del narrador—, es van alternant. En moments s'escolta la conversa, en uns altres el so ambienti de la submisa, la seva veu i sorolls, i a vegades silencis (encara que es percep que parla a través del auricular). Frases sòrdides magnífiques i situacions violentes d'una agressivitat esborronadora, com quan és obligada a bufetejar-se davant del mirall on està escrit, casualitat irònica, "I love you".

Dora García proposa a l'espectador diferents nivells de sentit per a aquest joc pervers en el qual fins a la autoagressió és dictada. Algunes de les línies esbossades podrien arribar al que el psicòleg Kurt Schneider va establir com a "símptomes de primer ordre" de l'esquizofrènia paranoide (pensament sonor, escoltar veus que comenten els mateixos actes, que espien el pensament propi, sentir que tot l'experimentat és influït per uns altres, etc.). Però d'altra banda, i amb el paradoxal visionat de la pel·lícula de Michael Haneke, Codi desconegut (Code inconnu: Récit incomplet de divers voyages, 2000), es podria contemplar The Glass Wall com un estudi sobre la violència i la incomunicació en els ambients aparentment més familiars, experimentant amb el llenguatge audiovisual.