Atent a la relació sincrònica entre so i imatge, com en el seu treball de 1985 Videoviolín, la banda sonora part d'un pressentiment maquinal que va difuminant-se. Evolucionant simultàniament se succeeixen imatges estàtiques en blanc i negre de cossos nus de dona que alternen —parpellejant i reflectint-se subliminal i hipnòticament— amb elucubracions macabres sobre el femení, la seva descomposició, agressió i perforacions a través de carn corrompent-se, cucs, calaveres, caps amb puntes clavades, trepants fins a arribar al túnel del cony. Com un tren en una fantasia onanista, travessa el corredor en una eterna penetració, mentre va apareixent de fons el so de La vie en rose amb saxo. Complexos deliris sexuals i ironies eròtiques que refina en posteriors treballs amb animació digital, com Ninfografía de 1992.

Transgredien premeditadament la seva educació catòlica presenta una al·legoria videogràfica sobre el "cos de pecat" (pecat carnal). Segons la primera Carta als Corintis, el cos tempero, per contenir a l'Esperit Sant, ha de mantenir-se "en santedat i respecte", segons Sant Pablo. Pel que el pecat contra el cos és "profanació del temple", que porta a la mort i la descomposició, conseqüència final del pecat. "Fugiu de la fornicació. Qualsevol pecat que cometi un home, fora del seu cos queda; però el que fornica, piga contra el seu propi cos" (Corintis I, 6:18).