Partint del cinema estructuralista i aplicant la lectura de la llum com a so, l'autora contempla els llampecs d'una forta tempesta. Una palpitació constant d'ombres i llums que ofereix alternances i sorpreses acústiques. El so és generat electrònicament a través de les peculiaritats materials dels esclats de llum. Un altre tipus de tritllejo, diferent del del tro, domina al timpà.

«Tximist haundi eta euri gitxi.»
[Llampec gran i poca pluja.]
(Proverbi basc)

Durant la nit borrascosa el real emergeix amb tota la seva potència a través de l'energia indòmita de la tempesta. L'autora efectua una exploració audiovisual nocturna de la tempesta en la qual cada Tximist (llampec en basc), cada centelleig de llum, activarà sincrònicament un so digital (coincidint encara més que el tro associat, que no se sent). El mètode que utilitza consisteix a interpretar els canvis de llum i els seus matisos, de la nit al llampec i viceversa, recreant digitalment la idea de lectura del so òptic, utilitzat per a l'àudio cinematogràfic. Cada irradiació es transforma en diferents tonalitats acústiques, amb una constant reverberació de fons. Els llampecs ressonen artificialment en diferents freqüències d'aguts. D'aquesta manera, l'impuls que mou la presa visual, pobra i domèstica, consisteix a anar a la trobada d'una vibració. Art produït per l'acció de la naturalesa atorgant un sentit diferent, transformant la realitat en so artificial. Blanca Rego incideix en la centralitat del fet casual com a generador de possibilitat. Les experiències, sempre parcials, donen forma al contingut per a la trobada productiva de nous encerts, que immediatament són incorporats al plànol sonor. A més de les diferents qüestions conceptuals que produeix aquesta peça, es troba també el resultat d'un muntatge en el qual se suplanten sons concrets i es renoven els mètodes estructurals. Blanca Rego aconsegueix pertorbar allò que semblava ferm i indomable a través d'elaboracions fora de norma. D'aquesta manera qüestiona i evidencia els frèvols límits imposats per les pràctiques heretades en l'art audiovisual.

En l'àmbit sensible, Tximist resulta ser una peça hipnòtica, en la qual cada esclat anima a seguir contemplant la pantalla. Mentrestant, impàvid, un continuarà mirant al cel esperant el tro.