Des d'un punt de vista fotogràfic, en blanc i negre, Mia Makela en Ukiyo-e destrossa imatges estàtiques de paisatges a manera de la corrupció visual de l'entorn, contaminat, poblat per sorolls i contorns que són fons de diferents individus comuns adaptats a un entorn inestable i en constant mutació. Un homenatge contemporani a les xilografies de l'estampa japonesa, «pintures del món flotant», on els motius van del paisatge a la il·lustració costumista passant pel teatre.

«Cinema no narratiu en temps present, on les imatges no se sustenten sobre textos sinó sobre música» (Peter Greenaway)

Les noves pràctiques d'exhibició audiovisual, degudes a la capacitat dels projectors digitals, permeten desenvolupar la plàstica temporal més enllà de la sala del cinema i del televisor, generant una gran crisi evolutiva en les seves maneres de construir i entendre imatge i so. Ja no són vàlides ni les narracions literàries del cinema comercial, ni els comercialment optimitzats programes televisius. En aquest cas la posada en superfície sobre la neutra pantalla d'una narració fragmentària de fotografies, suspesa en els límits de l'abstracció a causa del seu soroll visual (encara que els referents són visibles), és contextualitzada activament per l'ús plàstic del so, integrant a l'espectador a través d'una sinestèsia dels sentits.

Construït en base d'un gir constant, que es va envoltant, i que fa referència a una «saviesa antiga de la terra que segueix girant: mai canvia gens» aquest vídeo amalgama dos gèneres històrics de l'art japonès, com són el paisatge i el retrat. Ukiyo-e cristal·litza en un clip de gran rotunditat a prop de la gent (rostres gravats a Nova York abans de la guerra de l'Iraq) i la vida lúdica a la ciutat (tema originari d'aquest gènere artístic), actualitzats en un present sòrdid, de "(pos)guerra" (fent progressar la inicial ironia sobre el "món dolorós" del plànol terrenal, mort i renaixement del budisme), «mentre el món es converteix en pols-soroll».

La pràctica històrica de l'art japonès originària és corresposta a la dels inicis de l'audiovisual en homenatjar els criteris de clara delimitació del plànol, frontalitat i constitució en clau d'objecte autònom (situacions puntuals, moments en pausa sense un abans ni un després, en fragments d'etern present, figures hieràtiques, moments onírics, ambientació fotogràfica, etc.). Construït a partir d'imatges fixes, a excepció del cavall al principi, com a records del passat converteix el Ukiyo-e originari en moving pictures (imatges en moviment), cinema en la seva pura essència.

Produït en rigorós directe on l'estat d'ànim, la intuïció i diverses qualitats (fins ara atorgades als frenètics pintors expressionistes) li permet generar un discurs coherent a través d'una percepció sensorial multiestimulada. «La mirada d'un alien, els moviments en aquest vídeo són bruscs, no humans», que observa un món post-nuclear. El flux visual és organitzat com un mecanisme d'activació sensible per al goig i gaudi de l'observador.