Un petó va ser realitzat a mitjan anys 90 i va suposar, per raons evidents, una transgressió temàtica al moment de la seva presentació en el context espanyol. El vídeo transita per diferents espais, entre els quals es troben les contradiccions implícites en les relacions personals o en el treball en col·laboració, i ho fa a través d'una composició d'imatge minimalista que al·ludeix, mitjançant l'ús del blanc i negre, als primers vídeos performatius realitzats en els 60/70.

Una acalorada discussió entre les dues artistes, el tema de les quals és irrellevant, serveix de marc sonor a un primer pla d'un llarg petó. Durant l'acció, els rostres semblen lluitar per ocupar el centre de la pantalla mentre escapen a la mirada. El vídeo és una espècie de joc en el qual es fonen una ficció amb aspectes de realitat i una realitat amb aspectes de ficció, provocant una ambigüitat paradoxal.

Aquest treball planteja així mateix la possibilitat d'operar en la mirada amb una economia de mitjans que trastoca a l'espectador i li impedeix obtenir el plaer visual que li permetria l'absència de la violenta discussió del fons.