Algú convoca una reunió de veïns per debatre la conveniència o no d'instal·lar un ascensor en la comunitat. Els únics assistents són els fantasmes dels seus habitants: cinc cadires, certs objectes i una escala polèmica. La lectura de la detalladíssima acta en off repetirà des del futur, o potser des del passat, la dramàtica situació d'uns éssers que, només units per una escala més que dubtosa, estan condemnats al desenteniment.

El particular diccionari audiovisual de León Siminiani aterra en una nova travessura semiòtica destinada a restablir les lleis de la lògica col·lectiva. A elles s'enfronta l'autor una vegada i una altra en forma de polsos desafiadors: un món que exigeix ser comprès contra un subjecte que es rebel·la íntimament a comprendre. Impulsat pel desencantament davant un món en el qual la màgia ha estat bandejada del seu lloc natural –el món dels continguts-, l'autor deixa i provoca, com Chris Marker o Goddard van deixar i van provocar, que l'inefable s'apoderi del formal, conformant un nou regne en el qual poder viure i, finalment, comprendre. El conjunt funciona com un enginyós revulsiu agitador: un peculiar manual de convivència bàsica entre la realitat i la imaginació. Amb aquest esperit revoltós i provocador, algú agita el diccionari i les paraules es reordenen a capritx donant lloc a noves entrades. "Objectiu" significa ara animisme: la creença que atribueix vida anímica i poders als objectes.

Perquè, paradoxalment, com més objectuals semblen els objectes, menys objectius comencen a ser. Cap cosa, per pètria que sembli, resisteix que algú la miri fixament sense que se li escapi encara que només sigui un àpex del seu esperit tancat. A quina escala del món no li resulta gairebé impossible ocultar la seva naturalesa de psicòpata en sèrie? La possibilitat d'un ascensor és com la possibilitat d'una autopista de comunicació entre un ésser humà i el que li enxampi més a prop: un somni.

Una mirada semidocumental, o més aviat un relat irònic documentat sobre la perplexitat que produeix l'obtús quotidià. I encara així, paradoxalment esperançador.